No veure res

L’endemà de cap d’any és un dia senar, un parèntesi, un esmorteïdor de les emocions i bons desitjos llençats i rebuts sense esma la nit anterior, arrossegats pel corrent d’alegria i felicitat que atrapa les multituds d’arreu del món. Es un dia trist, que passa molt lentament i en el que la tradicional programació televisiva fa qual ens alleugerim de la ressaca a cop de valsos vienesos i de salts de trampolí a Garmisch- Partenkirchen. És un dia silenciós, en què de sobte el nostre cel·lular emmudeix després d’haver suportat el més intens dels bombardejos de missatges i vídeos benintencionats d’amics, coneguts, saludats i parents de tota condició.

Comença el nou any sense que hàgim aclarit cap de les incògnites que ens va situar davant dels nassos l’any vell. Viure s’ha convertit en un esport de risc, fins i tot en el balneari europeu, que de manera poc comprensible ha esdevingut la zona zero de la variant òmicron del coronavirus. Vivim de nou moments de gran incertesa. Hi ha qui diu que l’aparició de noves variants és el preu que hem de pagar pels nostres pecats i hi ha qui diu que aquesta variant tan infecciosa serà el punt final de la pandèmia, el pas previ per a transformar-la en una vulgar grip estacional. Ningú no ho sap, però el temps i la paciència –que s’esgota– em fan pensar que la segona és la hipòtesi que ens convé més.

Consumint-me en aquesta classe de reflexions he encès el televisor i m’he posat a mirar a Netflix la pel·lícula de qui darrerament tothom parla: No mires arriba o bé Don’t look up, en la seva versió original. Jo crec que el film ha obtingut tant ressò bàsicament perquè no té un happy ending, com el que tradicionalment proposen les produccions de Hollywood, sinó que en té un de molt més congruent amb l’estupidesa de la condició humana. Quan un meteorit de dimensions colossals s’atansa a tota velocitat a xocar contra el teu planeta el més normal és mirar cap a dalt, cap al lloc d’on sabem que vindran els nostres mals, excepte en l’actual societat hiperconnectada en la qual vivim, en què el més normal és que ningú deixi de mirar-se el melic, encara que ploguin hòsties de canto. Tant mirar per no veure res!!