Reforma laboral

En un país en el qual la política no és capaç de renovar el Consell General del Poder Judicial ni lligar els més mínims consensos per avançar plegats, no hauria de xocar que, en lloc de celebrar i agrair que els agents econòmics i socials hagin arribat a un acord per canviar la normativa que regeix les relacions laborals, hi hagi formacions polítiques que el vulguin esmenar en el tràmit parlamentari per raons partidistes. Potser no ho hauria de fer, però xoca i molesta. Sap greu i enreda en un escenari en què sembla imprescindible que tothom faci la seva part de feina el millor que sàpiga. La patronal i els sindicats ho han fet i ningú sembla adonar-se de la importància que té, perquè tothom està ocupat mirant-se el melic o intentant destruir l’adversari.

Les raons que addueixen les diferents formacions per oposar-se a la seva convalidació no em semblen convincents, sinó més aviat excuses de mal pagador o subterfugis per cobrar-se la peça en un altre moment. Podria ser així, però no em sembla un bon plantejament. Patronal i sindicats saben millor que ningú el pa que s’hi dona, a les empreses. Saben que un mal pacte és molt millor que un bon plet. Fa anys que n’han vist de tots colors i al final s’han adonat que subcontractar la defensa de les seves posicions no acostuma a ser un bon negoci per a ningú. Així, des de les esquerres nacionalistes basca i catalana haurien de tenir clar que és molt difícil que intervenint des de fora es millori allò que la correlació de forces i el sentit comú han acordat i la dreta popular hauria de saber que el millor que li pot passar al nostre país és que hi hagi una patronal autònoma capaç de fixar posicions sobre la realitat de l’empresa i del món del treball sense tuteles externes. Cap dels dos espectres polítics no ho volen veure, perquè, al cap i a la fi, és concedir un èxit al govern central. Als suposadament d’esquerres sempre els ha fet angúnia la poca presència de forces sindicals nacionalistes a les negociacions i al partit alfa de la dreta espanyola sempre li ha agradat presentar-se com el braç armat de la patronal. A mi ja no em xoca però m’enerva molt. Tan moderns que diuen ser i tan antics com són!