Guerra

La situació a la frontera entre Rússia i Ucraïna no invita a l’optimisme. Hi sonen timbals de guerra. Cada cop més fort. Putin exhibeix els seus arsenals mentre els EUA esmolen els seus. La geopolítica sempre torna, els seus condicionants no desapareixen mai. I els russos semblen decidits a aprofitar-los ara que les coses se li han posat bé. Tenen Alemanya i gran part de l’Europa central agafada pels tubs de gas, pel subministrament d’energia amb la qual passar l’hivern. El govern espanyol s’ha posat en primera instància de forma incondicional al costat dels EUA i, tot i que darrerament ha anat situant matisos en la seva posició, sembla clar que aquest és el nostre lloc. Al costat dels nostres aliats, fent honor als compromisos compartits de defensa en el marc de l’OTAN.

Qualsevol temptació de posar-se de perfil seria molt pitjor. Tindria conseqüències greus pel nostre país i qui ho vulgui veure només cal que miri cap al sud, cap al Sàhara Occidental i cap al Magrib i les canonades de gas que solquen la mediterrània des d’Algèria fins a la Península. Tothom preferiríem viure en un món més segur, més estable, en què totes les nacions visquessin en pau i harmonia entre si. Però no és el cas i si a Europa ens entossudim a no desenvolupar els nostres propis mitjans de defensa, només resta una opció: fer seguidisme i donar suport als EUA.

Per tot plegat, resulta sorprenent que des d’àmbits de l’esquerra espanyola i catalana es vulgui negar l’evidència: Europa serà un nan polític mentre no encari la seva defensa apropiadament. No deixarà de ser una comparsa en l’escaquer internacional ni de menjar-se els marrons que determinin les forces dominants, ja siguin americanes, russes o xines.La guerra i els bombardejos de l’OTAN a l’antiga Iugoslàvia ho van posar en relleu a finals del segle XX, mentre que l’annexió de Crimea, el 2014, va mostrar-ne el senyal definitiu. O Europa surt del seu laberint institucional aprofundint en la seva integració política, dedicant fons a la definició d’una estratègia comuna de defensa suportada pel seu propi exèrcit, o el seu paper històric quedarà relegat, sense remei, a la subordinació. Els romans ho tenien clar: Si vis pacem, para bellum. No hi ha dreceres, creguin-me.