Goya

Dissabte passat vaig seguir la retransmissió dels Premis Goya de cinema espanyol a TVE. Afortunadament, puc dir que comparteixo el gust dels membres de l’Acadèmia que han premiat de manera majoritària el film de Fernando León de Aranoa, El buen patrón, que juntament amb Maixabel d’Icíar Bollaín eren les meves favorites. És més, el seu visionat m’ha permès reconciliar-me amb el cinema, art amb què darrerament em costa massa connectar per culpa d’una oferta que tendeix a exhibir massa múscul i efectes digitals per sobre de bones històries. Si no les han vist, ja tarden. Són una meravella en tots els sentits. Des del punt de vista de la interpretació del seu elenc i des del missatge que transmeten als seus espectadors. Ajuden a entendre les coses que ens passen tant individualment com a persones, com col·lectivament com a societat. Ambdós autors tenen una trajectòria molt consolidada en el camp de l’anomenat cinema social però en aquestes pel·lis excel·leixen. Suposo que els boomers tenim una relació complexa amb les sales de cinema. Hi vam començar a anar de petits, en les nostres primeres sortides amb els amics. Passàvem les tardes de diumenge empassant-nos les programacions dobles que exhibien els cinemes de poble, tot consumint la gasosa i els cacaus que la nostra migrada bossa ens permetia. Protestant per la mala qualitat de les còpies i els desenfocaments esporàdics del maquinista que sempre badava més del compte. Més tard, ja púbers, vam descobrir el sex-appeal de les pel·lis de destape i vam enamorar-nos de la Nadiuska i de totes aquelles actrius que només es despullaven si ho exigia el guió, mentre nosaltres ens transformàvem indefectiblement en el jove de poble i calent mental, representat pel landisme més caspós. A la tele només hi vèiem cine clàssic, en blanc i negre. Westerns i cinema de gàngsters, fins que vam arribar, sense solució de continuïtat, als Scorsese, Coppola, Pacino, De Niro, Nicholson, Streep, Turner, Pfeiffer i tutti quanti.Tota una generació de gent hem estat educats sentimentalment per una pantalla enorme que ens captivava mentre parlava de les coses que ens passen a la gent. Mai més no serem tan feliços com al Cinema Paradiso.