PAS A NIVELL
L'escoleta
En Leo, el meu net, ha enxampat un virus a l’escoleta i avui, pobre, tenia unes dècimes de febre que l’han deixat mig destarotat. Res d’extraordinari, no es pensin. La canalla quan surt de casa per anar a escola sovint topa amb la realitat i amb els virus. Amb la realitat perquè conviuen, per primer cop, amb altres nens i nenes que a casa seva també són considerats els reis del mambo i perquè interactuen de tal manera que posen a prova la capacitat del seu sistema immunitari. Tinguem-ho clar, tot passa a fi de bé. Avui, però, el Leo no està per orgues i no vol saber res de ningú excepte dels braços i les festes de la seva mare. Potser per això m’he posat a mirar els vídeos que mensualment envien als pares, les educadores de l’escoleta, perquè vegin quina mena d’activitats s’hi fan. M’he quedat parat. Potser n’estic fent un gra massa i a molts els semblin escarafalls d’ignorant. Però mirin, potser perquè fa trenta anys quan vaig haver de fer de pare no hi havia tanta facilitat per enregistrar imatges i fer-les córrer, potser perquè la paternitat sempre la vius com un cursa d’obstacles en què no tens temps per a la reflexió, potser perquè els records infantils propis són ja tan llunyans que semblen haver passat en una altra vida i en un altre món que m’ha semblat que l’educació infantil que rep la quitxalla actual és d’una gran qualitat i, sense cap mena de dubte, millor que la que va rebre el meu fill o que la que va rebre la nostra generació. I m’ha semblat que no hauríem de deixar d’abocar-hi tots els recursos públics que s’hi escaiguin per donar-los els ingredients necessaris perquè puguin desenvolupar al màxim la seva personalitat i les seves habilitats en el futur.
Com els deia, avui en Leo està pansidet i no té ganes de jugar amb el seu padrí, que s’enyora i se’n dol. Demà passat, superat l’episodi febril, se’n sortirà amb una altra estirada i segurament amb algun queixal més. Tornarà a l’escola amb alegria i ganes de retrobar les mestres i els companys per continuar aprenent l’ofici de viure en comunitat. Per a ells, mai no hi haurà res més important ni més difícil d’aprendre; per a qui els educa, res tan emocionant ni gratificant. Un luxe!.