Primavera

Després d’uns dies d’un fred inesperat, la primavera ha esclatat esplendorosament. Ja és primavera, afirma la bellíssima Blanca Suárez, en nom del Corte Inglés i tothom sabem que és veritat. Si a més coincideix amb la Setmana Santa, ja poden estar els combustibles pels núvols que la gent fotrem el camp de casa com uns esperitats.

Anirem als hotels rurals, a les cases dels nostres ancestres, al poble, a la platja, a la muntanya o a qualsevol indret del món en el qual ens sembli que el parèntesi laboral ens provarà més. Tenim coses a oblidar, encara que només sigui per una estona i moltes ganes de marxa que han estat literalment segrestades per la pandèmia. Em sap greu pels sahrauís i pels ucraïnesos però en els propers dies poca gent pensarà en ells.

És normal. Tothom expliquem la missa en funció de com ens va. I tot i que la inflació ens toca allò que no sona, en aquests breus dies de descans mirarem d’oblidar-nos-en perquè després de tant temps d’incerteses, pors, malalties i problemes, necessitem una estoneta de lleure.

En tenim tantes ganes que les autoritats no han gosat a alliberar-nos de les mascaretes en interiors fins passats Pasqua. No sé si fan bé o no. Segurament, ja que val més ser prudent que temerari però, vaja, no crec que hi hagi ningú que no n’estigui fins al capdamunt d’aquesta disciplina incòmoda a la qual ens ha abocat el refotut virus i que no desitgi alliberar-se’n d’una vegada.

Nosaltres, com poden imaginar-se, tirarem cap a Portbou almenys els dies de festa. Com la resta de la gent, també tenim ganes d’oblidar i de sortir de casa. Si per algun art d’encanteri la primavera volgués mostrar-nos el seu rostre més amable en restaríem molt contents i agraïts i si el Leo i els seus pares acaben venint, encara més.

Tot plegat, semblava el més normal fins fa quatre dies. Ara esperem assaborir-ho com el que és: una sort i un luxe, que no sabem el que durarà. Els i les boomers vam viure trenta anys en què la història semblava haver-se congelat per sempre més.

Ara la velocitat a la qual canvien les coses ens sembla indesxifrable i esgarrifosament perillosa i fugir corrents de casa, potser només és una manera senzilla de sentir-nos vius.