Les tietes

Farà uns quinze anys que a les CCOO de Catalunya es respiraven vents de canvi. El relleu obligat en la secretaria general que, en aquells moments, ocupava en Coscu ho afavoria, però també la sensació que calia donar-li un tomb a l’organització de la casa. O almenys així ho pensàvem gran part de les organitzacions territorials, en particular les més rurals i les més allunyades de l’àrea metropolitana de Barcelona. Tampoc res de particular, perquè en la pràctica estàvem reproduint el debat que hi havia i que ara ha agafat més embranzida arran de la popularització del concepte de la Catalunya (i l’Espanya) buidada i que a CCOO s’havia canalitzat a través de l’eterna discussió de competències entre federacions d’ofici i unions territorials. Un grupet de companys i amics vam conjurar-nos perquè el debat competencial no acabés tancant-se en fals una vegada més i ens vam decidir a intervenir-hi sense massa pèls a la llengua. Com era d’esperar la direcció del sindicat no s’ho va prendre gaire bé i vam passar de ser els xicots simpaticots i un pèl excèntrics a ser els torracollons de poble. Vam perdre el congrés i tot i que algunes de les propostes que vam fer-hi ha acabat imposant-se en algun àmbit, nosaltres ja havíem descarrilat i mai més no seríem considerats dels nostres pels de Barcelona. Diuen que les penes uneixen. No sé si és cert de manera general però els puc assegurar que en el nostre cas, sí. Vam fer cap a Barcelona a treballar al sindicat i la nostra relació personal no va fer sinó que augmentar fins al dia d’avui, en què puc afirmar que som família. Família triada que és una cosa diferent i més gran pel meu gust que la família sanguínia. Vam muntar l’autodenominat comitè de tietes, no em facin dir per què vam fer-ho en femení perquè ni ho recordo, que va establir entre nosaltres un lligam indeleble que ens ha dut aquest cap de setmana a retrobar-nos a Cal Miliu de Rajadell a l’entorn d’una taula i un bon àpat. Ens hi hem retrobat l’Arturu, el Climent i un servidor amb les nostres respectives parelles. De llavors ençà hem envellit resignadament, hem esdevingut avis, l’Arturu s’ha jubilat i en Climent se’n mor de ganes, però hem estat capaços de reprendre una conversa com si mai no l’haguéssim interromput. La conversa interminable de l’amistat.