Efemèride

Escric això el diumenge 8 de maig, la data en què el meu pare n’hauria complert noranta-dos, si no fes vint-i-set anys que cria malves. Va deixar-nos quan només tenia quatre anys més que jo en l’actualitat. Me n’he recordat perquè a la ràdio han dit que avui en feia setanta-set del final de la segona guerra mundial i, no em facin dir per què, mentre les colles castelleres aixecaven les seves fortaleses humanes a la Plaça de la Paeria. Veure alçar castells humans sempre emociona i commou. No em vull imaginar com els deuen viure els pares i mares de la canalla, particularment dels i les enxanetes.

El cas és que avui m’he tornat a sentir orfe i gran per no dir vell. Orfe des del punt de vista d’aquell que enyora allò que mai no va passar i gran perquè cada cop em costa més entendre el món en el qual vivim. Respecte del primer punt no diré que trobo a faltar el pare tot sovint, perquè no seria veritat. Ja han passat gairebé tres dècades de la seva defunció i no seria raonable. Diguem que l’he trobat a faltar en determinats moments de la meva vida. Els especials, els que et commouen profundament. I molt esporàdicament perquè sona una cançó o veus una pel·lícula que saps que li agradaven o et trobes algun dels seus pocs col·legues que encara són vius. Per exemple, sempre que sento alguna ranxera i, més particularment, l’anomenada El rey de l’artista mexicà José Alfredo. Tot és començar a sentir la tornada que se m’humitegen automàticament els ulls i no s’acaba la cançó sense que el plor inundi les meves galtes, cara avall. Soc de llàgrima fàcil i mal satisfer. Per als companys de feina soc una mena de barrufet rondinaire, que sempre remuga i porta la contraria només perquè li ve de gust. El més gran de la colla i el més bocamoll. El floquet de neu al qual l’esquena de tant en tant li recorda que hi ha quelcom que grinyola en el seu cos.

Avui el meu pare en faria noranta-dos i el seu record m’ha vingut a fer companyia mentre a la Plaça Paeria una munió d’homes i dones feien pinya per aixecar amb esforç i destresa castells humans fins a dalt de tot del cel d’una Lleida que viu amb efervescència la seva Festa Major. Ja em perdonaran, però hi ha dies que ni jo mateix m’entenc.