L'arbre de Portbou

Segons els índexs d’audiència, hem estat molts els catalans que hem seguit devotament els dos episodis de Crims, l’exitós programa del nostrat Carles Porta a TV3, que han dedicat a la noia que va aparèixer penjada d’un pi a Portbou el mes de setembre del 1990. Res de nou. Ja fa temps que el Carles sembla haver trobat el punt de claror adequat per afegir llum a la foscor de la condició humana. El que és nou és que els fets van passar a Portbou fa prop de trenta-dos anys, que el cas era un misteri irresolt del qual ja ningú es recordava i que el Carles i el seu equip l’han resolt magníficament, i han deixat en evidència fins i tot la Interpol. Gràcies al programa, la família de l’Evi ha pogut trobar per fi el seu cos, tot i que encara no s’ha pogut esbrinar per què i com va acabar la seva curta vida a la vila empordanesa, cosa que, segons sembla, ara investigarà la policia italiana. El cas és que, segons el Diari de Girona, l’arbre de la noia penjada s’ha convertit en un objecte de veneració per part dels seguidors del programa, que han començat a visitar-lo com si fossin pelegrins d’una estranya religió. Tampoc sorprèn. La gent gaudim de veure in situ allò que hem vist prèviament a la televisió i, a més a més, Portbou s’ha caracteritzat històricament per tenir un vessant necròfil evident. Aquí va suïcidar-se Walter Benjamin, el filòsof alemany, quan fugia del règim nazi, el 1940, i aquí li han erigit un fantàstic monument en la seva memòria al qual s’atansen tot sovint els seus seguidors a retre-li homenatge. No sé si ho fa la frontera i el seu consegüent trànsit humà o si són els seus lligams íntims amb l’arribada del ferrocarril, però en aquest recòndit lloc de la Mediterrània sempre passen coses anòmales, com a la mítica Dodge City del far west. Per si de cas, donat que el pi es veu des de la platja gran, l’he estat vigilant dissimuladament des de la meva tovallola, i amb una certa decepció he de dir-los que no hi he vist ningú tafanejant l’arbre de Portbou durant tot el cap de setmana. Hi he trobat, això sí!, un dels periodistes que surten a l’episodi, i, com cada estiu, tampoc no ens hem saludat. A Portbou, les efusions sentimentals no tenen bona premsa.