Blanco

Demà farà vint-i-cinc anys de l’assassinat per part d’ETA del jove regidor del PP Miguel Ángel Blanco, de manera que durant tot el cap de setmana els mitjans de comunicació s’han fet ressò dels actes que per homenatjar-lo s’han convocat al País Basc. Com gairebé sempre que en aquest país es parla de terrorisme, afloren les discrepàncies entre formacions i responsables polítics i són les que acaben ocupant els titulars dels diaris, subratllant sempre allò que ens separa per sobre del que ens uneix. En el cas de Blanco encara dol més perquè la seva execució va unir els cors i les veus de milions de conciutadans que van sortir massivament al carrer per dir que ja n’hi havia prou.

La joventut de l’afectat, el termini que va donar-se de 72 hores per executar-lo o alliberar-lo, el moment històric que passava van acabar esdevenint un abans i un després per a ETA, que mai més no va comptar amb el benefici del dubte que determinats ciutadans li atorgaven poc abans.La calma tensa amb què va viure’s el desenllaç, no per temut menys dolorós, va provocar un esclat d’indignació ciutadana mai vist amb anterioritat. La gent va pintar-se les mans de blanc per demostrar que no les tenien tacades de sang, va oferir els seus clatells als terroristes i sobretot va sentir-se ultratjada per la crueltat i manca d’humanitat dels assassins i va sentir la necessitat de dir-ho públicament i col·lectiva a les places i carrers de tots els pobles i ciutats del país. Lleida va comptar també amb la manifestació més nombrosa que s’havia fet fins aquell dia, amb Blondel ple de gom a gom i la multitud expressant davant de la Paeria el seu rebuig més absolut per la situació.Diu el calendari que s’han escolat vint-i-cinc anys, en el decurs dels quals no han deixat de passar coses horribles, algunes per obra i gràcia de la maldat humana, però ETA ja fa temps que ha deixat de matar i fins i tot s’ha dissolt.

Avui, els seus hereus participen pacíficament en política, com una força més. I això, que en realitat és un èxit de les societats basca i espanyola, continua sent presentat per la dreta com una anomalia insuportable. Sempre s’han trobat a gust amb el “com pitjor, millor”.

Una pena!.