En Leo a Portbou

Com era d’esperar, aquesta primera setmana de vacances ha passat volant. I això que com a la resta del país, les nits sufocants s’han fet llargues. Un vent reescalfat ha usurpat el paper usualment refrescant de la tramuntana empordanesa i dormir s’ha convertit en una obsessió inabastable. Marxar de la vora del mar ha esdevingut una heroïcitat i per això a Portbou ningú no parla de res més que de la calor que fa. Afortunadament, aquests dies hem gaudit de la companyia del nostre net, que ha vingut amb els seus pares a veure’ns. Aquesta tardor farà dos anys i, com poden imaginar-se, és l’actor principal de l’elenc familiar. L’accés a la platja de Portbou no és fàcil. No hi ha sorra, tot és grava i, si no vas ben calçat, les pedres et fan mal a les plantes dels peus i només cal avançar un parell de metres perquè l’aigua t’arribi al coll. Una aigua tradicionalment freda, que enguany ha mutat a tèbia i, fins i tot, a caldosa. En Leo, però, ha fet bon paper. S’ha adaptat molt bé a les noves circumstàncies i ens ho ha fet passar d’allò més bé amb les seves sortides de criatura. Està aprenent a controlar els seus esfínters i de moment se’n surt bastant bé, sense ensurts ni accidents molestos. L’home té el seu caràcter i una personalitat bastant marcada. És un fan incondicional de la Lluna, que controla mil·limètricament en el seu viatge còsmic, i de les campanades del rellotge de l’església, que anomena, amb bona lògica, “gong”. Les seves joguines preferides són les ambulàncies, els cotxes de policia i una cistella de bàsquet desmuntable, però el que més li agrada és la música de qualsevol tipus, des de la infantil al reggae, que el seu pare li posa per fer-li venir son a la nit. Ara bé, sigui el que sigui el que sona, ell ho balla amb un entusiasme encomanadís i persistent. Aquest matí, mentre fèiem temps per baixar a la platja, se m’ha acudit –no em preguntin per què– cantar-li el cant del Barça i me l’ha fet repetir fins que gairebé se l’ha après. Ara que tot just fa un parell d’hores que han marxat, la seva besàvia ha dit que ens deixava un buit enorme a casa. Certament, no recordo el temps que fa que la meva sogra i jo no estàvem tan d’acord.