Mundial

Apaivagades les tímides crítiques al país organitzador, tothom va centrant-se en la competició. El mundial de futbol arriba a la seva fase decisiva i fins ara per joc no hi ha cap selecció que ens hagi enlluernat. Almenys a mi. De fet, sembla que el joc s’hagi estancat i que tothom juga a futbol de la mateixa manera. Naturalment, recolzo l’equip espanyol, tot i que sense entusiasme. L’edat m’ha refredat, entre altres coses, el hooliganisme, encara que si no guanya Espanya m’agradaria, com a molts culers, que ho fes Lionel Messi, el futbolista que m’ha fet gaudir més del joc de la pilota per excel·lència. Dos seleccions, però, per a mi mereixen una atenció particular per causes no estrictament esportives, això sí. La primera, l’Iran. Em sembla que els seus jugadors han estat els únics que han estat a l’alçada de les circumstàncies polítiques que han acompanyat el campionat. La seva actitud ha estat la més valenta i noble a l’hora de denunciar el que passava al seu país tot sabent que seran els únics que hauran d’afrontar les conseqüències de la seva actitud. Em va saber greu que quedessin eliminats justament pels EUA perquè les derrotes sempre et fan més feble i vulnerable. Espero que el seu retorn a casa no suposi un turment ni per a ells ni per a les seves famílies.

L’altra, el Japó. No tant perquè hagin eliminat Alemanya i guanyat Espanya ni perquè com ja s’ha dit el seu joc hagi estat especialment brillant, sinó pel comportament exemplar de la seva afecció. A aquestes alçades, veure com, en acabat dels partits, els fans japonesos s’organitzen per deixar les graderies absolutament netes és un assumpte que transcendeix l’àmbit esportiu i el converteix en un afer polític d’actualitat. Aquesta mostra de civisme és inaudita a casa nostra, on la gent tendim a llençar les nostres deixalles a qualsevol indret. En tenim bons exemples ben a prop. Ara bé, si això ja commou, veure com l’staff tècnic de la seva selecció deixa els vestidors després d’usar-los em sembla excepcional. Ens parla d’una societat que, amb tots els seus defectes, conserva un sentit de respecte per les coses comunes que aquí hem sacrificat alegrement en nom de la llibertat individual malentesa. No troben que seria hora de fer-nos-ho mirar?