Conseqüències

Quanta pressió pot aguantar l’olla del Congrés de Diputats? Fins on està disposada a arribar la dreta d’aquest país? Quanta gasòfia poden aguantar els nostres estómacs i l’edifici democràtic comú? Són preguntes que ara mateix no tenen resposta i això és molt inquietant. Vivim en una societat fragmentada, polaritzada fins a tal extrem que sembla impossible trobar elements comuns, que ens aportin una mica de calma per a conviure en pau i harmonia que, al cap i a la fi, és l’objectiu últim de tota norma legal. És com si de sobte la donéssim per garantida, amb independència de les nostres actuacions i quan dones les coses per segures sovint és quan més perillen. Li va passar al rei emèrit al disparar el tret que va matar l’elefant de Botswana, li va passar al President Pujol, quan va pensar que la seva confessió bastaria per fer-se perdonar l’activitat delictiva dels seus fills i li passa, en definitiva, a tota aquella persona que s’adorm al cirerer. És ben sabut que no hi ha res garantit, excepte la mort. Ho oblidem sovint perquè viure amb la consciència d’estar passant pel cantell de la navalla seria insuportable. Si no ens n’oblidéssim deliberadament no faríem mai res de bo però d’aquí a pensar que tot és de goma i irrompible hi ha un abisme al qual no hauríem de saltar. Com a observador del que passa al meu entorn ja no sé què dir. Em passa el mateix que als periodistes de torn quan Messi feia gols i jugades que ens deixaven a tots atònits. Fa temps que anem de malament a pitjor i ningú no sembla estranyar-se’n. Jo no diré que Pedro Sánchez ho faci tot bé, però almenys em sembla que el que pretén és contribuir a resoldre els problemes de la gent, també els de casa nostra. Fins i tot, ell mateix assumeix que les posicions que adopta són arriscades i poden descarrilar en qualsevol revolt. El que no puc entendre de cap manera és que hi hagi tanta gent, aquí i allà, interessada que el seu tren descarrili. La convivència pacífica entre membres d’una mateixa comunitat política cada cop és més complexa i fràgil. Encendre fogueres tota l’estona i alimentar-les amb gasolina és una estupidesa colossal. Lamentablement, més aviat que tard, n’haurem de pagar tots les conseqüències.