Cartera

Quan perds (o et prenen) la cartera sense adonar-te’n, la primera sensació és d’incredulitat, la segona de ràbia i la tercera d’aclaparament. Un s’esforça obsessivament a repassar totes les seves passes fins a arribar al moment en què la va emprar per darrer cop. En el meu cas, hi ha un gap de 48 h. Vaig estar dos dies in albis. Massa temps. Des que es pot pagar amb el telèfon, la cartera ha caigut del pedestal en el qual estava. La portes per guardar la documentació i una quantitat testimonial de diners i prou. Quan després de refer vàries vegades els itineraris habituals, t’adones que ningú la té, que ningú l’ha vist i que tu cada cop la busques en llocs més inversemblants i ridículs, t’entra la ràbia. Contra tu mateix en primer lloc però també contra tot el que t’envolta. Que ningú més en tingui la culpa no et calma sinó que t’irrita encara més. Llavors, comences a repassar mentalment els objectes que hi portaves. DNI, permís de conduir, targetes bancàries, targeta sanitària, professional, etc. Visualitzar la feina que se t’ha girat de sobte i els diners que et costarà la broma no ajuda. Tens la temptació de deixar-te anar i de passar de tot, però automàticament t’adones que la teva vida serà més difícil encara si no ho entomes tal com raja. És l’hora de l’aclaparament. Cal denunciar la situació a la policia, si més no, per poder-te justificar davant de les diferents administracions i organismes concernits. La policia, que hi està avesada, et demana calma. Diu que no és recomanable iniciar els tràmits per a la reposició dels documents abans que no passin entre deu i quinze dies, la qual cosa deu ser tan rotundament certa i recomanable com anguniosa. Ara ja no es tracta només de digerir la pèrdua, ara cal sumar-hi la possibilitat de formar part de l’exèrcit de gent que no la recupera mai, que és molt pitjor. Intueixes que és el que passarà però no t’hi vols resignar.

Quan, com és el meu cas, ja han passat set dies sense cap novetat, saps que ha arribat l’hora d’assumir-ho amb tota l’elegància que siguis capaç. Comences a demanar cites prèvies a tort i a dret per solucionar-ho d’una vegada per totes. Si ho expliques és perquè una mica de compassió i de complicitat, sempre, alleugen. O no.