8-M

No fa tant, els 8-M eren una festa. Dones i homes compartíem l’aspiració d’igualar-nos en drets i deures laborals i ho reivindicàvem conjuntament. Calia que la dona treballadora s’apoderés i es convertís en subjecte sindical específic. No ho devíem fer tan malament perquè molt aviat la diada va perdre l’adjectiu i va passar a convertir-se en el dia de la dona a seques. En un principi, va semblar un canvi innocu. No afegia dificultats a la tasca sindical i n’ampliava la base. Com més dones se sentissin concernides per la diada, millor. Aviat, però, vam detectar alguna anomalia, si volen incipient, indefinida, però, al cap i a la fi, estranya. Devia ser març del 2015 o del 2016, les treballadores de la neteja que estaven en la fase decisiva de la negociació del seu conveni laboral van pensar que la diada feminista podia ser un bon altaveu per a les seves reivindicacions laborals i van aprofitar per entonar els seus lemes reivindicatius. N’hi va haver un de recurrent, que corejaven en castellà: “¡Ea, ea, ea, el mocho se cabrea!”, que durant uns instants va fer-se l’amo i senyor de la plaça de la Paeria. La idoneïtat del càntic en un acte com aquell no admetia dubtes, li esqueia com un guant, però, tot i això, ja fos perquè l’expressaven en castellà, ja fos perquè reivindicava desigs massa específics, va acabar sent silenciat per la concurrència. Les dones del motxo van perdre l’hegemonia de l’acte en favor de les dones en general. Les dones treballadores, amb una problemàtica concreta cedien el seu rol protagonista a la dona, com a problema. Segurament, les coses venien de més lluny, però aquell dia vaig tenir l’epifania que res no tornaria a ser igual.

Avui, vigília de la diada, sabem que lamentablement s’ha consolidat una fractura difícil de guarir dins del moviment feminista, fins a l’extrem que vivim amb una certa normalitat que no hi hagi manifestació unitària en un dia tan assenyalat. Des del meu punt de vista, és irracional, improductiu i contraproduent. Si una llei que pretén reconèixer drets a minories molt maltractades històricament té aquests efectes perversos, és que alguna cosa no s’ha fet prou bé. Arranjar-ho és un imperatiu moral per al feminisme i una necessitat urgentíssima per al conjunt de la societat.