Saloon

Diumenge va fer dinou anys dels atemptats d’Atocha. Un dels més sagnants i absurds que ens ha tocat viure i un dels moments més delicats de la nostra història contemporània. La seva brutalitat, el fet que es produís pocs dies abans d’unes eleccions generals, van fer que el govern Aznar optés per atribuir sense base la seva autoria a ETA, només perquè creia que era el que més li convenia en termes partidaris. Aquest colossal error de càlcul li va fer perdre les eleccions inesperadament, cosa que la dreta política i mediàtica mai no va ser capaç d’acceptar, fet que va fer que generés i difongués fins a l’absurd una teoria de la conspiració entre cossos policials i etarres que encara dura. No ho fa amb la mateixa força i intensitat perquè seria ridícul però sí que és present de forma subreptícia en cadascun dels debats polítics que s’aborden.

Des del meu punt de vista, a més de tot el que ja sabem, l’11M és l’instant fundacional de la política escombraries al nostre país. Un fet inesperat, un cigne negre va irrompre salvatgement en una contesa electoral en la qual de forma plàcida s’havia de produir un traspàs de poders intern entre líders del PP i va acabar produint-se un gir de 180 graus. Aquells dies vam descobrir la capacitat destructiva d’una nova eina política desconeguda fins aquell moment. Va irrompre amb tota la seva força el telèfon mòbil i els sms i aquella allau de pásalos enviats i rebuts van canviar el curs de la història. Molt probablement el bambi de ZP no hauria governat mai aquest país sense la irrupció en campanya dels missatges escrits. La perplexitat de no saber què passava va fer que el PP per primera vegada posés en dubte la legitimitat del guanyador d’unes eleccions, cosa que ja no ha deixat de fer posteriorment cada cop que no les ha guanyat ell. Aquells primitius sms semblen una joguina comparat amb tot l’arsenal destructiu que ofereixen les xarxes socials en l’actualitat. La possibilitat de tenir una discussió democràtica i civilitzada s’ha esvaït pràcticament del tot.

Arribats aquí, el debat polític s’ha convertit en una baralla de pel·lícula de vaquers. Al Saloon del nostre llogarret tothom dispara contra tothom, sense esma ni criteri. El pianista toca que toca però aquí no s’entén ni Déu.