Està passant

No soc, precisament, fan del Toni Soler. Des que va venir a Lleida a fer una de les seves conyes barates televisives, confesso que tinc al·lèrgia al seu sentit de l’humor. Consegüentment, no veig l’Està passant i m’he assabentat de l’sketch de la Virgen del Rocío arran de tot el soroll mediàtic que s’ha generat al seu voltant. Tampoc soc feligrès de l’Església catòlica, me’n vaig esborrar fa uns quants anys i no segueixo cap dels seus ritus ni recomanacions. Per tant, podria dir-se que no hi tinc cap interès personal, en la polèmica, més enllà del que pugui afectar-me el debat sobre la llibertat d’expressió i els seus límits, com tothom. Ara bé dit això, les reaccions que s’han produït des de la política em semblen sobreactuades i contradictòries. On ha quedat aquella gernació de “Je suis Charlie”, amb què tots els occidentals vam voler respondre a la barbàrie islamista de París perpetrada en contra de la revista d’humor francesa? On ha anat a parar aquella monserga sobre la superioritat moral de les societats occidentals respecte de les antiquades societats musulmanes? Sentint els polítics andalusos de dreta i esquerra, podríem dir que han anat a parar clarament a les escombraries de la història, l’abocador al qual van a parar totes les emocions polítiques impostades. Al darrere del gag de la Virgen no hi ha cap atac contra els andalusos, ni cap ofensa a la religió catòlica i les seves tradicions. Hi ha l’humor pallasso i poca substància d’uns nens malcriats, que creuen que tenen dret a dir el que vulguin, de la manera que vulguin i en el moment que els vingui de gust. I més enllà del fet que ens agradi o no, en tenen tot el dret, de la mateixa manera que aquells que no ens agrada el que diuen o fan tenim el dret de canviar de canal o de no veure el seu programa. Sortir-se d’aquest marc és molt fàcil i temptador, però llavors correm el risc de perdre’ns pel camí i qualsevol observador imparcial podria afirmar que això de la llibertat d’expressió només val quan els parodiats i/o insultats no són dels nostres. Una mica allò que el president Roosevelt va dir del dictador nicaragüenc Anastasio Somoza: “Potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta.” Clarament, un camí que no condueix enlloc.