Racisme

La darrera setmana s’ha viralitzat absurdament un debat sobre el racisme a casa nostra. Dic absurdament i probablement hauria de dir cínicament, hipòcritament o aprofitadament de part de tothom que hi ha sucat pa amb ganes. L’esport rei, per la seva gran dimensió, ha viscut sempre en una espècie de llimbs jurídics i morals. Al futbol sempre s’hi ha valgut gairebé tot. Les seves estrelles esportives transcendeixen tots els límits i els seus dirigents principals adquireixen rols de cap d’estat. Les regles que hi imperen ni tan sols són les del show must go on capitalista, sinó les del panem et circenses romà, molt més polític des del punt de vista del seu ethos. Per això, l’espectador de futbol ha actuat sempre amb molta més desimboltura que la resta de la societat. Als camps de futbol sempre s’ha insultat molt bé (és un dir!) i ha estat un santuari del masclisme fins fa molt poc, i per això sorprèn tot el terrabastall que s’ha format al voltant de Vinícius, el milionari jugador del Real Madrid, i les reaccions de totes les parts involucrades directament o no en el tema. Encara que fa una mica de mandra afegir combustible a aquest foc d’encenalls, diré que Espanya és un país racista, com ho són tota la resta. Ho és en el sentit aporofòbic i xenòfob que tothom coneix. Negar-ho és hipòcrita. Mesurar el grau de racisme en virtut del que passa als futbolistes d’elit em sembla estúpid. Que el mateix club que un dia va penjar una pancarta oficial dient que el dit que Mourinho havia incrustat a l’ull de Tito Vilanova els assenyalava el camí o que va homenatjar amb honors els jugadors de bàsquet que van protagonitzar la baralla més violenta de la història de l’Eurolliga, ara vagi de víctima em sembla repugnant. Com també m’ho sembla que Lula vagi donant lliçons en aquest afer només per millorar les seves posicions al Brasil i que ho faci des d’una reunió del G-7 que no li sortia tan bé com volia, encara més. Ja em perdonarà el Crist del Corcovado, però em sembla que el racisme cal combatre’l d’arrel. En primer lloc, no negant-lo i, en segon lloc, aprofundint en les polítiques socials ad hoc sense titubejos electoralistes. La resta són cants de sirena paralitzadors, un anar passant l’estona estèril.