PAS A NIVELL
Onomàstica
Per motius obvis, el 25 de juliol és dels dies assenyalats en el meu calendari. De petit, m’agradava molt que me’l felicitessin. La mare, la tieta Maria, la meva germana i les veïnes de casa em feien sentir especial en un dia que acostumava a ser radiant per imperatius del cicle solar.
La manca de referents masculins en la frase que he escrit més amunt no és un error ni un oblit. A mi sempre m’han felicitat el sant molt millor les dones que els homes. Si més no, això és el que penso als meus seixanta i pocs anys.
Deia que de petit m’agradava molt que em felicitessin el sant i de gran, també, tot i que no és el mateix. A partir d’una certa edat, res no és el mateix. Ara, la majoria de la gent que hi pensa ho fa enviant-te un whatsapp i gràcies.
No me’n queixo pas. Val més això que res i, al cap i a la fi, és el signe dels temps i jo també ho faig, en el cas que no me n’oblidi miserablement, quan felicito el dels altres. A més a més, abans era festa i vulguis que no que el dia del teu sant sigui festiu sempre ajuda que la diada sigui més lluïda.
La gent, els dies de festa, estem més predisposats a recordar-nos d’aquestes coses. Que el sant fos el patró d’Espanya no hi deu haver ajudat gens a mantenir-lo a casa nostra. Ben mirat, si tenim en compte l’ús i abús de la interpretació més patriotera i matamoros que en va fer el nacionalcatolicisme durant tants anys, era gairebé un imperatiu categòric per a un país tan primmirat i democràtic com el nostre.
Encara bo que a Lleida s’hi fan fanalets des del 1600 i una bona celebració a l’entorn del peu del romeu, però, esclar, l’acte més entranyable i festiu és la romeria dels fanalets que se celebra pròpiament la vigília del sant. Anys enrere teníem uns alcaldes molt polits com l’Antoni Siurana i l’Àngel Ros que t’enviaven una carta per correu ordinari que et feia sentir important i apreciat. Ara que l’alcalde de Lleida és el meu cap, em conformo que no em renyi per no fer prou bé la meva feina.
Ja és trist. Diguin-me poca-solta o el que se m’escaigui, però res no em cura la tristor de percebre l’imparable declivi de la meva onomàstica. De manera que, si per h o per b, ens trobem pel carrer, sisplau felicitin-me-la, que amb poca cosa em faran content.