Podem

Van irrompre a les places espanyoles com un huracà, l’ull del qual va ubicar-se a la Puerta del Sol de Madrid. Eren joves sobradament preparats i sobtadament emprenyats, emulant els seus pares revolucionaris del 68. Podien fer-ho gràcies que eren el producte del sistema educatiu de la transició i de la democràcia recuperada després de la dictadura. El règim del 78, en deien amb menyspreu. Eren brillants, arrogants i superbs, volien assaltar el cel i canviar-ho tot, perquè es pot, afirmaven, i, en dir-ho, se’ls entenia que les persones i formacions polítiques que els havien precedit en les lluites socials i polítiques de l’esquerra eren inútils, o uns traïdors. Eren un tsunami i semblaven tan imparables que s’ho van arribar a creure. Van inventar els escarnis davant les seus dels partits polítics tradicionals, el xarop democràtic que el poble els receptava a través seu. El seu líder, Pablo Iglesias, a més de lluir un nom políticament premonitori i prestigiós, semblava gaudir del do de la infal·libilitat papal i les seves paraules semblaven sermons religiosos que els seus nombrosos feligresos seguien a ulls clucs. Van tenir el seu momentum quan van estar a punt de fer el sorpasso que abans havia somniat el califa cordovès. Després de fracassar en la construcció d’un moviment sindical alternatiu (potser sí que es pot, però costa, nois), van fer suar sang a Pedro Sánchez per fer-lo president i llavors de sobte van començar a barallar-se com criatures. Pel poder, que és pel que es barallen des de sempre les formacions polítiques. Van anar perdent llençols a cada bugada fins que el grup polític cada cop més reduït acabà semblant una secta que idolatra el seu messies, que de derrota en derrota els duia inexorablement cap a la victòria final. El gegant democràtic va designar la seva successora a dit amb la pretensió de tutelar-la des de Galapagar, però fracturar el feminisme i la incapacitat de reconèixer errors en les lleis que havien de protegir les dones han estat el seu lamentable llegat. La resta forma part de la crònica negra de la política d’aquest país i ha acabat amb un acte de transfuguisme polític que els conduirà a la paperera de la història, més aviat que tard. Qui ho havia de dir!