TV3

Amb bombo i platerets, la televisió de Catalunya celebra aquests dies els seus primers quaranta anys. Podria dir-se que arriba a la seva maduresa en plena forma i confirmant el seu lideratge a casa nostra. Res a dir, em sembla natural i lògic que es commemorin efemèrides com aquesta, que, al cap i a la fi, també t’interpel·len personalment en tant que testimonis i coetanis, tant del seu naixement com de la seva trajectòria. Els i les boomers som la generació que va viure amb la il·lusió dels primerencs la penosa gestació i el difícil part de TV3. Immediatament, ens va fer sentir orgullosos de tenir-la perquè mai no va ser una emissora folklòrica ni de mirada miop. Ans al contrari, va ser la nostra BBC, amb formats innovadors i mirada global. Va normalitzar-nos la llengua i ens va ensenyar que en català es podia dir i fer de tot. Des d’una retransmissió esportiva del Barça (ai, Jordi culer!) a espectacles televisius de primer nivell, com l’inigualable Àngel Casas Show. Veure i sentir parlar el JR de Dallas en català i dient-li realment o imaginàriament a la seva dona: “Sue Ellen, ets un pendó” va normalitzar l’idioma en el país real més que totes les lleis lingüístiques que s’han desenvolupat posteriorment. Però TV3 va ser tan important perquè abans va apoderar els que empràvem la llengua ordinàriament, donant-nos la dignitat i la moral necessàries per parlar-la desimboltament amb tothom, fins i tot per mirar el pronòstic del temps mediterràniament, que diria l’anunci, tot i que comportés incursions en la política que en aquell moment només semblaven picades d’ullet innocents a valencians, illencs i nord-catalans. La llista de programes memorables és molt llarga i em sembla molt oportú que se’ls recreï en una gala d’aniversari. Tots els seus televidents n’hem rebut grans dosis d’educació sentimental al llarg del periple vital que també és el nostre. De la meva part, però, i suposo que també de la part d’aquells catalans que no vam viure el procés amb l’entusiasme canònic que pregonava l’emissora, ens quedarà sempre la ferida de l’amant sedotta e abbandonata. Des d’aquells dies, lamentablement, tot i que ho intento, no me n’acabo de refiar. Segur que hi perdo pèl però gat escaldat de l’aigua tèbia fuig.