¡Borriquito como tu!

Quan semblava que enguany n’hauríem escapat amb quatre dies esparsos i mal comptats, l’anticicló més potent dels darrers setanta anys s’ha instal·lat a sobre nostre per imposar-nos aquests boirots extemporanis i enganxosos que no ens deixen veure res amb claredat. Potser per això no acabo d’entendre aquesta nova jugada mestra del puigdemontisme de votar en contra de la llei d’amnistia fent costat a PP i a Vox per tombar-la. No sé si l’entén algú, aquesta nova astúcia de l’amat líder, però jo no he vist ni sentit que ningú la sàpiga explicar pel dret. Jugar al ratolí i al gat amb els jutges prevaricadors no sembla el més intel·ligent, demorar la votació és donar temps de franc als adversaris més recalcitrants a col·locar el discurs del terrorisme en tots els telenotícies i xarxes socials, abans de les decisives eleccions de Galícia, fer passar els d’ERC com uns passerells davant dels familiars dels 1.200 processats i de tota la claca independentista no veig per on compensa el risc que tot se’n vagi en orris i quedar-se sense entrada triomfal a Barcelona, sense un jasocaquí trencador i tarradellià a Palau, un cop amnistiat pel diabòlic i finalment vençut estat espanyol, no sembla de rebut. Del referèndum o referèndum al o tots o ningú, sense solució de continuïtat i sense explicacions de cap mena? De veritat, que aquest és el conill que li quedava al barret de copa de Waterloo al president legítim? No m’ho puc creure. Em nego a creure que tanta hipèrbole vociferada i tanta impúdica exhibició de dignitat s’acabi d’una manera tan mesquina. Tinc el convenciment moral que l’heroi d’Amer l’únic que vol és passar com el més llest de la classe i cantar-nos la rumba del Peret des del balcó de la plaça de Sant Jaume, sense la gràcia ni el salero del gitano català, però amb la superioritat moral del vencedor de l’1 d’octubre, ja saben, el “borriquito como tú, tururú!, que no sabes ni la u, tururú!; borriquito como tú, tururú!, yo sé más que tú, que tú y que tú y que tú y que tú”, dedicat als jutges Llarena i Marchena i García-Castellón i Aguirre. Humanament es pot entendre; políticament, però, posin-s’hi com vulguin els seus seguidors, és completament incomprensible i inacceptable. Punyetera boira...!