Millor no coneixe'ls

Quan el fill de Thomas Mann es va suïcidar a Niça, el seu pare ni tan sols va anar a l’enterrament i va escriure: “Un gest ofensiu, lleig, irrespectuós i irresponsable per part de Klaus.” La crueltat extrema de Mann ens impacta quan llegim La novela de la Costa Azul, de Giuseppe Scaraffia (Editorial Periférica, 2019

). Hi trobem més coses que ens ruboritzen. A Simenon el divertia contar que, mentre dictava a la seva secretària, la masturbava fins a l’orgasme. Avui se li preguntaria si ho feia amb el consentiment de la secretària; si no fos així, hauria de respondre davant la justícia de la seva penosa gracieta. Són misèries pròpies de quan es confonia la llibertat sexual amb l’abús. O l’homosexualitat amb la pederàstia.

Abans de llegir el llibre de Scaraffia ja sabíem que conèixer alguns grans escriptors és patir-los. A Mann li agradaven els adolescents com a Gil de Biedma els nens: d’una manera que avui els asseuria tots dos a la banqueta dels acusats. Kipling desitjava que al final de la Gran Guerra no quedessin alemanys. Dinesen encanonava amants amb revòlvers. Joyce era copròfil. Lowry sortia despullat de prostíbuls perquè havia venut la roba a putes a canvi de ginebra. Lampedusa era un pedant que parlava a cadascun dels seus gossos en sis llengües diferents. Conan Doyle va acabar els seus dies com un il·luminat predicador espiritista. Stevenson va provocar un incendi i en va fugir com un covard. Tolstoi i Dostoievski ho van perdre tot al joc. Mishima va ordenar que el decapitessin després de fer-se l’harakiri. Verlaine va tirotejar Rimbaud. Baudelaire era antisemita i misogin. A tots els hauria anat bé fer cas a Flaubert, que aconsellava als poetes fer com déu: crear i callar.

No sabem quina cara tenien Cervantes o Shakespeare, però no ens importa. Molts dels artistes que estimem són perfectes precisament perquè estan morts. Sovint coneixe’ls ens empetiteix; és millor llegir-los i fer-nos grans. Però és impossible. Quan Rimbaud va acabar Una temporada a l’infern, va anotar al manuscrit: “Ara ja podem dir que l’art és una tonteria”. Cap lector del nen salvatge i genial renunciaria a conèixer aquesta anotació, i si algun ho fes no entendria gran cosa. Potser res.