La mort de la crítica

Llegeixo en un suplement cultural una crítica de poesia i a la primera frase em diuen que l’autor, una persona –diguem-ho suaument– manifestament estrafolària, és un model de sentit comú. Deixo de llegir la crítica, evidentment. Agafo un ampli estudi sobre el haiku en una revista literària i l’autor hi explica que aquesta estrofa és el millor de la poesia actual. Ho és? Alguns haikus potser sí, però la majoria són, en el millor dels casos, el que en castellà en diuen una nadería. Són dos exemples de fins a quin punt avui pràcticament ha desaparegut la crítica literària. La immensa majoria de crítics només fa propaganda, promoció editorial, publicitat, relacions personals. En els suplements culturals dels diaris més importants és pràcticament un miracle trobar una crítica que ho sigui de veritat –si no és que tot el que es publiqui sigui meravellós, la qual cosa, òbviament, no és certa–. Gairebé tots els ressenyistes són descaradament –diguem-ho ara sense embuts– llepaculs. Escriuen pensant només en els ressenyats, normalment amb l’esperança que els tornin el favor. Quasi cap escriu pensant en el lector, que és el que hauria de fer de forma exclusiva un crític que ho sigui de veritat. No tenen credibilitat –perquè no en té l’elogi ditiràmbic–. (El mateix ens passa als periodistes, sigui dit de passada. Escrivim pensant només en les nostres fonts, en la nostra competència i en els nostres caps i ens oblidem dels lectors, que se n’adonen i s’obliden de nosaltres.) Tothom pot escriure un haiku. Un bon sonet, potent, substanciós, emocionant, és a l’abast de pocs. El sonet és una peça arquitectònica, amb la seva bastida estructural, la seva factura artesanal, les seves rimes, les seves simetries, la seva mètrica; el haiku és una il·luminació que només excepcionalment perdura en la memòria, i encara més excepcionalment ho fa durant molt de temps. Un bon haiku pot constituir una obra mestra a partir del no-res, però el més habitual és que a partir del no-res construeixis més no-res. Josep Pla explicava que va començar a llegir la Divina Comèdia als vint anys i fins passats els quaranta, després de molts esforços i reiterats intents, no va arribar a entendre la impressionant, grandiosa simplicitat del poema. Simplicitat, sí. Però la Divina Comèdia és la Divina Comèdia.