Soc fan d'Iceta

Però molt. De l’Iceta de 2012. De l’home que deia (es pot veure a YouTube): “El que està plantejant la gent que vol l’autodeterminació o el dret a decidir (...) és organitzar un referèndum sobre la independència. I quina resposta fem nosaltres davant d’això? Doncs escolteu, els referèndums sobre la independència s’han de poder fer. I, de fet, en les democràcies avançades, se’n poden fer. Com? Per la via de l’acord. És el cas que hem vist al Quebec, que ja ho ha fet dues vegades, i el cas que probablement veurem el 2014 a Escòcia. Com ho han fet? Home, en el cas del Quebec per acord entre la província i la federació canadenca, i en el cas d’Escòcia per acord entre el govern d’Escòcia i el govern del Regne Unit. Quines són les regles? Allà són bastant senzilles. La pregunta ha de ser clara, per tant no ha de portar a equívocs. Dos, el quòrum ha de ser determinat, és a dir, no és igual que votin pocs que no que votin molts, i el resultat favorable o contrari també ha de tenir una diferència clara. Després no han definit exactament què vol dir això, però sí que queda entès que la pregunta ha de ser ‘vol vostè separar-se per ser un estat independent?’, que el quòrum com a mínim és que ha d’haver votat més de la meitat més u, i que el resultat com a mínim és de la meitat més u.”

El primer que se m’acut és dir amén.

Però diré una altra cosa.

Diré que si a l’Ernest Lluch del 1979, per exemple, li haguessin explicat que 40 anys després dos milions de catalans sortirien al carrer durant 7 anys per poder votar i el PSC no hi seria; si li haguessin dit que durant aquests anys els socialistes catalans s’haurien manifestat al costat de la Falange; si li haguessin explicat que el líder del PSC, en l’última campanya electoral, hauria cridat histèricament

“¡¡GRACIAS, GUARDIA CIVIL!!”

dos anys després que els nostres avis fossin apallissats a les urnes; si al pobre Ernest Lluch del 1979 li haguessin dit això, li hauria agafat un patatús.

Passa un bon any, Iceta del 2019. Fes un cafè amb l’Iceta del 2012 i escolta’l. Et dirà el que et diria el meu filòsof favorit. El mateix que el d’Unamuno, que no era Kierkegaard, com creuen alguns; era Pero Grullo. I mai no et dirà supremacista, com sí que et diu Lambán.