Contra els imbècils

pascal va advertir del “projecte imbècil de pintar-se a un mateix” amb relació a la “pintura del jo” de Montaigne, que va iniciar la mirada moderna. Le sot projet qu’il a eu de se peindre. Perquè la pintura d’un mateix –el que se’n diu amb petulància literatura del jo– no sigui una imbecil·litat, no n’hi ha prou amb tenir talent. Cal valentia per escriure coses com les que podem llegir en els dietaris que citava aquí la setmana passada, on se’ns explica que la literatura té a veure amb l’escriptura el que la Divina Comèdia amb el manual d’instruccions d’una rentadora, o que cardar bé milloraria la qualitat de la poesia catalana contemporània. El talent, però, és imprescindible. Hi ha d’haver nervi. Moments de revelació. Capacitat d’infondre un pas segur encara que passin poques coses. Empatia per no torturar el lector amb una pedant exhibició de fatuïtat. Tot això ho tenen dos llibres immortals que l’OMS hauria de convertir en obligatoris per a la salut mental de la humanitat. Els Essais de Montaigne i el Quadern gris de Pla. “Una persona que llegeix Montaigne té una esperança de vida 15 anys superior a la d’una que no l’ha llegit”, deia Arthur Armaingaud, professor de Medicina a la Universitat de Burdeus. Va morir nonagenari. Ara podria dir que la frase és una boutade, però no em dona la gana. Montaigne, fundador de l’assaig i encara avui el millor assagista de tots els temps, va inventar la “pintura del jo” tres segles abans que el romanticisme i, a diferència de molts romàntics, mai no va fer el ridícul. Et parla des del segle XVI i sembla que ho faci aquest matí. I Pla t’obre els ulls en el millor dietari de l’Europa contemporània quan et fa veure que el món és ple d’escriptors mediocres que només apunten i mai no disparen, o quan et diu que Baroja posava adjectius com els rucs es fan pets. Hi ha una nota seva en la qual diu: “25 de desembre. Nadal. Decideixo no llevar-me. Dino al llit. Canelons. Passo la tarda dormint. La Teresa, fora: silenci total. Deliciós. No ha pas plogut, però molt emboirat i fred. Em desperto a quarts de vuit i treballo –al llit– una estona. Carta de la Maria: la mamà és com el vidre. Treballo sobre Les hores. Sopo al llit. Pollastre rostit fred –riquíssim. Passat molt bon dia”. Només Pla pot escriure això. Fer-ho naltros seria una imbecil·litat.