Escrivint el currículum

un pèssim poeta local li va llegir a Borges, davant de la Giralda, mitja dotzena de sonets que havia dedicat al monument. “Debe de ser triste, maestro, no poder contemplar esta maravilla”, li va dir. “Sí”, va respondre Borges, “es triste para mí ser ciego y es una suerte para ella ser sorda”.

Tenia Borges una llengua afilada, però el que ens enlluerna és la seva intel·ligència. Dos capellans el van visitar durant molt de temps a instàncies de la seva mare, que era molt creient i volia que el seu fill recuperés la fe. “Con uno de ellos no tengo nada de qué hablar”, li va dir Borges a Bioy Casares; “no hace más que recitarme el catecismo, como si yo fuera un crío, pero el otro, un jesuita, es muy inteligente y parece haberlo leído todo. Con él tengo muchas cosas en común; sospecho que, como yo, aunque no se atreva a confesarlo claramente, tampoco cree en Dios”. Aquell jesuita era l’actual Papa.

El Papa tampoc creu en Déu. Que gran.

Un dia una universitat nord-americana va demanar a Borges un currículum. Va tardar tres mesos i va enviar dos línies. Aquestes: “Jorge Luis Borges. Nació en Buenos Aires. Ha sido bibliotecario. Es autor de algunos poemas y cuentos.” El dia de l’encàrrec ja havia advertit: “¿Un currículum? Bueno, ese es un nuevo género literario... Tienen que darme tiempo.”

La gran Szymborska va explicar d’una manera sublim en què consisteix aquest gènere en un poema memorable. S’ha de convertir paisatges en adreces, records confusos en dades concretes; de tots els amors n’hi ha prou amb el conjugal; fills: només els nascuts; militància en què, no per què; condecoracions sense dir a quins mèrits; escriu com si mai no haguessis dialogat amb tu mateix i haguessis imposat entre tu i tu la deguda distància; deixa en blanc gossos, gats i ocells, bagatel·les carregades de records, amics i somnis; importa el preu, no el valor; el títol, no el contingut; el número de calçat, no cap a on va qui se suposa que ets; adjunta una fotografia amb l’orella visible: el que compta és la seva forma, no el que sent. Què sent? “El fragor de les trituradores de paper.”

I a tu tant se te’n fot. Què sabran les trituradores de la soledat dels teus 14 anys, que mai t’ha abandonat i és el que més t’importa.