Tres xalats

James Boswell va dir una vegada al Dr. Johnson que la música provocava en el seu esperit “sensacions alternes d’abatiment patètic fins a les llàgrimes i de valerosa resolució a irrompre en el més fort fragor de la batalla”. “Senyor”, va replicar Johnson, “mai no sentiria jo cap música si m’induís a aquest estat de bogeria”.

Moltes persones extraordinàriament intel·ligents i creatives han estat incapaces d’entendre la música. Nabokov la definia com una arbitrària successió de sons irritants; Freud deia que hi havia alguna cosa analítica en ell que es negava a ser commogut sense saber per què; Tolstoi afirmava que “no puc admetre el que diuen d’una forma tan poc clara i precisa: que d’alguna manera la música enalteix l’ànima”; Borges la definia com “una sèrie d’inquietants sons que inexplicablement expressen estats emocionals que no se sap quina merda expressen”. Totes aquestes ridiculeses (la del Dr. Johnson, divertida; la resta, estúpides) les cita Iñaki Uriarte en els seus diaris.

Quan Uriarte era un nen, un professor va fer proves entre els alumnes per fer un cor a la classe. Havien d’entonar una escala.

Uriarte:

–Do.

Professor:

–Fora!

El passat 13 de febrer la Confraria Bach va homenatjar Beethoven al Palau de la Música. Va presenciar la versió de Gardiner de dos simfonies del sord diví. La Confraria Bach som el meu germà Xesco, el meu cunyat Ferran i jo. El que vam veure al Palau va ser un Beethoven bàrbar, ferotge, hiperbòlic; un Beethoven llunàticament atrevit que només pot fer un vell savi que no té res a perdre (si el fes un jove el matarien); un Beethoven boig que recordaràs tota la vida perquè saps que mai tornaràs a veure res igual. Woody Allen deia en conya que escoltar Wagner li feia venir ganes d’envair Polònia; la Confraria Bach està en condicions de proclamar pomposament, amb gran solemnitat i d’una manera absolutament seriosa, que el Beethoven de Gardiner provoca en el seu esperit “sensacions alternes d’abatiment patètic fins a les llàgrimes i de valerosa resolució a irrompre en el més fort fragor de la batalla”.

La teva rèplica a Boswell és molt divertida, Dr. Johnson, però no saps el que et perds.