Estat d'alarma

¿Com pot un home torturar al matí i cantar Schubert a la nit? ¿Per què la filosofia no ha evitat el sadisme? ¿Per què les humanitats han sucumbit a la seducció esgarrifosa del lema Plutôt la barbarie que l’ennui (abans la barbàrie que el tedi) que en mala hora va pronunciar Théophile Gautier? ¿Com pots emocionar-te amb els plors de la Cordèlia d’El rei Lear i que algú plori al carrer i ni tan sols el sentis? George Stenier va dedicar tota la vida a plantejar aquestes preguntes. I a treure’n conclusions: “No sentim els plors del carrer; sentim els de Cordèlia. En aquest sentit, la meva vida ha estat un fracàs.” Steiner queia fatal als seus col·legues per frases com aquesta, i també perquè sabia que no s’havia de prendre massa seriosament: “el més gran dels crítics és minúscul al costat d’un creador”, deia; “un paràsit en la cabellera del lleó”. Frases insuportables per a la vanitat acadèmica, que no les podia contestar perquè les deia el crític més gran.

La creació és un misteri que no entenem. Connecta regions desconnectades de la ment. Els aqüeductes caminen des que el nen Klee els posa sabates; Beethoven fa la seva millor música completament sord; passa un tricicle i Picasso hi veu un toro. No sabem què és la creació, “i espero que mai no ho descobrim”.

Steiner, una ment enciclopèdica portentosa, ens va deixar aquest mes de febrer i el que va venir després va ser l’estat d’alarma. ¿Com pot un home torturar al matí i cantar Schubert a la nit? Steiner se n’ha anat orgullós de llegar-nos aquesta pregunta sense resposta, i d’haver après a equivocar-se, tornar-ho a intentar i equivocar-se millor, i de ser un jueu que ha sobreviscut 90 anys, i mullant-se, i donant la cara, en ple segle XX, i d’explicar-nos que la psicoanàlisi és un luxe estúpid de la burgesia, i de fer-nos veure que la dignitat humana consisteix a tenir secrets, i de defensar l’aprenentatge a través de la memòria, que és immortal. Quan Steiner –i els seus alumnes, i els alumnes dels seus alumnes– aprèn un poema de memòria, la mort sempre arriba amb un instant de retard. Tot el que s’ha après –tot el que s’ha viscut– no s’ho pot emportar.Sit Tibi Terra Levis, mestre de mestres.

La teva ànima es queda amb naltros.