Morts

Tres mil persones van morir a l’atemptat de les Torres Bessones. Més de cent mil a la guerra de l’Iraq. Dues-centes mil al tsunami d’Indonèsia. I tot i així, no existeix la mort col·lectiva. No partim a l’uníson. No compartim la mort amb ningú. Cadascuna de les víctimes que es van desintegrar a Hiroshima va morir la seva pròpia mort. Tots aquests difunts multitudinaris no estan menys desvalguts que el vagabund que va expirar sota un pont acompanyat només per la remor del riu.

El text que acabo de traduir és, convertit en prosa, un poema memorable d’Óscar Hahn. Un memorable poema que diu una rucada. Perquè les víctimes de l’11-S i el tsunami no van morir soles. No van tenir temps. Soles han mort les víctimes de la pandèmia, que no han pogut compartir la serenitat que succeeix el dolor en l’agonia. Se n’han anat en “suprema soledat”, que és el títol del poema de Hahn. La seva mort només es pot explicar amb austeritat txekhoviana. Se’ls ha privat de la veritable poesia, que és la que es pot recitar a un moribund. Però quan tot s’acaba, no tot s’acaba. L’ombra que queda de naltros ens porta als braços de la mare. Quan mor la mare, la mort és ta germana. No hi ha diàleg més profund que escoltar els difunts. Haver tingut l’amistat dels nostres és posseir un do que mai no s’esgota. Mentre afrontem la vida, algú –molt lluny i molt a prop, al centre mateix del nostre cor– ens acompanya.

Aspirem a comportar-nos amb lleialtat al difunt que tots portem a dins. Mort l’amor, ja tot és res. Això és així sí o sí, i si no ho és ens queda la pregunta de Keats: cal abandonar una fe només perquè no és veritat? Ningú ens pot privar de pensar el que vulguem, i tot el que val la pena és compatible amb la innocència. Els nostres difunts tornaran alegres com només saben estar-ne els nens i ballaran contra la mort, “como un fragmento suyo desatado, como su cola eléctrica, amputada, de lagarto amarillo”, que és com Miguel Ángel Velasco veu el seu pare. No és savi qui tremola davant la mort. Les víctimes de la Covid se n’han anat en suprema soledat, però les tenim al costat. Morir és ser a tot arreu en secret. És només no ser vist. Morirem com qui torna a casa. Només la mort sembla immortal.

Però veurem la teva mort, Mort.