Genis impresentables

el molt esperat llibre de Vargas Llosa sobre Borges (Medio siglo con Borges, Alfaguara, 2020) comença amb els primers versos que li coneixem al novel·lista peruà, que ens fan celebrar que no n’hi coneguem cap més. “De la equivocación ultraísta / de su juventud / pasó a poeta criollista, / porteño, cursi, patriotero / y sentimental”. Cursi? Curiosa manera de definir una de les millors poesies de tots els temps, escrita per un geni que compleix la seva pròpia definició de clàssic perquè la seva obra guarda un secret: la imminència d’una revelació que mai no es produeix. En la poesia de Borges sempre hi ha alguna cosa que se’ns escapa, una frontera que només intuïm. Va descartar la novel·la (“una hipèrbole innecessària”) per protegir aquest misteri. Qualificant-la de cursi, diríem que a Vargas Llosa no només se li escapa el secret, sinó la poesia sencera. La debilitat de Borges no és en una obra excelsa que deshidrata la llengua i la reinventa des de la intel·ligència. És en les opinions polítiques, des del seu suport –tèbiament corregit– a Videla fins a aquest horror: “Los negros de EEUU son un problema real y no ficticio. Hay algo evidente en los negros que nos rechaza. Por eso los argentinos vemos a los brasileros como macacos.” Aquesta infàmia no es pot superar, però sí igualar. Un poeta que tradueix Pla al castellà destacava l’altre dia a les xarxes una atrocitat en què l’autor d’El quadern gris deia que “la mujer perfecta” és alhora “esposa, amante, madre y criada”. Com a valors abjectes de l’home (i aquí el substantiu no és genèric), el racisme i la misogínia són insuperables. Només poden empatar. Borges, 1 - Pla, 1. Aquests dos genis van ser profundament infeliços. Un, espantat pel sexe, i l’altre, amargat per la mateixa raó. Els dos eren massa intel·ligents per escriure novel·les (la frase és de Vargas Llosa, i conté una admirable dosi d’humor) i van crear dos dels llenguatges més fascinants del segle XX. Però tenien prejudicis i deien coses repugnants. Als pomposos firmants aquesta setmana de la Carta de Harper’s contra la “censura progressista” els haurem de dir que el que s’ha de reivindicar és la llibertat d’expressió per poder dir que Borges i Pla, els grans Borges i Pla, els enormes Borges i Pla, quan parlaven de negres i de dones, eren abominables.