El crit de Marilyn

Fullejo La cerveza, los bares, la poesía (Visor, 2020), una de les estrambòtiques antologies amb què aquesta editorial celebra els números rodons d’una col·lecció insòlita (1.100 títols de poesia no és una col·lecció: és un miracle), i em trobo un poema de Marilyn Monroe que és poca cosa però que em fa recuperar Fragmentos (Seix Barral, 2010), on em trobo això: “Em diuen que estic viva, / que he de donar gràcies a Déu / per estar viva. Em diuen que estic viva / i deu ser veritat, / només en la vida hi caben / aquest dolor / aquest buit / aquest no ser ningú / en les mans de tots, només en vida es pot / desitjar amb tanta força, / com al més gran amor, / la mort”. Tant se val si el traductor ha fet alguna cosa més que traduir. La desesperació d’aquesta dona sense cap cultura però d’enorme talent que de petita volia ser Alícia i de gran va convertir el Happy Birthday en himne nacional ens impacta com un cop de puny inesperat. És el crit d’una ànima en flames, d’un cor que batega amb pulsió de mort, d’una bellesa que fa por perquè s’assembla a l’abisme, d’una intel·ligència pura que davant un quadre de Goya diu: “Conec molt bé aquest home; tinc els mateixos somnis; tinc des de petita els mateixos somnis negres”, d’una poeta de carrer, per dir-ho amb paraules d’Arthur Miller, que intenta recitar versos a una multitud que, mentrestant, li esquinça la roba. El crit de Marilyn connecta la rossa eterna amb Christine de Pizan, la dona que al segle XV va iniciar una querelle des femmes que travessarà tota la literatura universal. Jean de Meung, el seu rival, deia que totes les dones “són, seran o han estat putes per acció o per intenció”, que és una cosa que podria dir Baudelaire, un dels millors poetes de tots els temps –potser el millor– i un masclista horrible. Les anades d’olla misògines del pare de la poesia moderna diuen el mateix que el mite d’Eva com a pecadora i pervertidora. El mateix que el de Pandora com a portadora de tots els mals. El mateix que l’imbècil que dicta la sentència de la Manada. I els homes que creiem que no som misògins (tothom sap que de masclistes només en són els altres) no tenim ni idea, ni la més remota idea, no tenim ni puta idea, per dir-ho de misògina manera, de la por que passen quan tornen soles de nit a casa les nostres filles de 20 anys.