Què collons volen?

Gustavo Bueno va publicar fa 15 anys un llibre per “triturar el concepte de felicitat”. Quan el presentava deia: “Una Constitución que no recoge la posibilidad de fusilar a Ibarretxe no se puede mantener. Lo de Ibarretxe es alta traición; lo de Maragall es alta traición; toda la historia, desde Pericles, nos muestra que hubiera habido un juicio sumarísimo.” Per què està tan amargada la gent? Començant per Nietzsche, que deia que la felicitat és cosa de vaques, botiguers, cristians, dones i alguns anglesos, i que em perdonin les vaques, els botiguers, els cristians, les dones i alguns anglesos per citar aquesta anada d’olla d’un home que primer t’enlluerna amb la seva intel·ligència i després t’adones que és un flipat. “Per què sempre està tan enfadada Arrimadas?”, li va dir fa temps un poeta a una persona del meu entorn, i no era una pregunta retòrica. “És jove, li van bé les coses, té salut... No ho entenc.” Naltros tampoc. La felicitat és limitada perquè ho són l’amor i l’amistat. El drama es dona quan un se’n cansa abans que l’altre. En el llibre generacional Memòria vintage (Empúries, 2020), Vicenç Pagès Jordà l’encerta quan ho explica amb dos versos desoladors que cantàvem de petits: “Els dracs viuen per sempre / però els nens es fan grans.” El nen creix i rebutja el drac, ignorant que inicia el camí cap a la mort, i Puff s’enfonsa en el mar, condemnat a la solitud eterna dels vampirs i dels déus. La felicitat és només un record, però no ens dona la gana renunciar-hi i la reivindiquem. L’altre dia la meva filla va anar a renovar l’abonament d’Alsa i el treballador que la va atendre en la depriment estació d’autobusos (quina vergonya, alcaldes Siurana, Ros, Larrosa i Pueyo!) li va posar de la seva butxaca dos euros que li faltaven. M’imagino que aquest home, després de veure Tristana, es quedaria amb la puresa de Catherine Deneuve i no amb la devastació d’una Lola Gaos que tan bé ens recorda (perquè era tan bona actriu) la repressió franquista. Diumenge de la setmana passada un diari de Madrid insultava Pepa Flores i elogiava Millán Astray. S’ha d’odiar molt –i ser molt feixista– per publicar aquesta porqueria. Davant de tanta amargor, ens ve al cap la pregunta de l’estimat Pere Rovira: Què collons volen, els enemics de l’alegria?