Rucs i fanàtics

Tota ideologia és un intent de fer saltar el món a trossos. Agafo l’últim llibre d’Eduardo Jordá (Fuera, en la oscuridad, Newcastle Ediciones, 2020) i em trobo les meravelles que espero d’un autor que li diu a la seva filla: “No somos mucho. Un hombre y una niña/ en la húmeda noche de verano. (...)/ Nada es, si nada dura. Y caminamos/ sin saber hacia dónde, ni si existe/ el camino de vuelta, o si hay camino./ Pero sé que tu mano está en la mía,/ y que todo irá bien si no la sueltas”. Tu descobreixes aquest tresor i dius: a aquest home se l’ha de llegir. En el pròleg del seu últim llibre es pregunta quin interès té el que explica d’un cafè de Coïmbra o d’un poema sobre uns bous, que és una estupidesa com preguntar-se quin interès té la infelicitat d’una dona casada amb un tal Charles Bovary. Què és el Quixot? Un llibre de riure, d’El Gordo y el Flaco, de dos persones entranyables que estan com a cabres i que, per primera vegada en la història de la literatura, es guanyen la nostra amistat (fins llavors, els grans personatges només s’havien guanyat la nostra admiració, la nostra compassió o la nostra pietat). Dóna bo estar amb ells. (El 1991, Ridley Scott en filmaria una versió femenina amb la impressionant Thelma & Louise. També dóna bo estar amb aquestes dones. Si no t’emociones amb les seves morts i amb la Ballad of Lucy Jordan que canta Marianne Faithfull en aquest film memorable, el mort ets tu). A qui vol enganyar Jordá amb les seves preguntes retòriques? No sé a qui vol enganyar, però sí a qui enganya. A ell mateix. I llavors, per posar-se transcendent, diu aquesta rucada: “el sueño independentista de Cataluña cree que no habrá más fábricas cerradas ni despidos ni desahucios (...) porque las esponjas gigantescas de la independencia lo absorberán todo”. Per què diu aquesta bestiesa el mateix home que li escriu aquella joia a la seva filla? Perquè tota ideologia és un intent de fer saltar el món a trossos. Tots tenim al cap un munt d’idees que lluiten entre elles. Quan una anul·la les altres, el resultat és el cap d’un fanàtic, que és una manera molt perillosa de ser ruc. Quan l’ultranacionalisme entra per la porta, la raó salta per la finestra. També Homer dormita. L’home, deia Hölderlin, és un déu quan somia i un vagabund quan pensa.