Hi havia una vegada

Hi havia una vegada tres presidents d’Espanya i un de Catalunya. Un va organitzar una banda terrorista. Un altre va participar en una guerra il·legal. Un altre va liderar el partit més corrupte d’Europa. Cap dels tres ha estat jutjat. Un altre ha estat jutjat i serà inhabilitat probablement avui per no retirar una pancarta. Endevina quin és el de Catalunya.

L’altre dia parlava aquí de Lola Gaos i el meu cunyat Ferran em recorda que era germana de José Gaos, el millor traductor de Kant i de Nietzsche al castellà. Un personatge interessantíssim. L’any 1938 va ser depurat com a catedràtic de Filosofia amb una simple ordre ministerial. “La evidencia de sus conductas perniciosas para el país hace totalmente inútiles las garantías procesales”, deia el text. Depuro els catedràtics que em dona la gana, i ho faig perquè em dona la gana. Visca el feixisme! També destacava “su pertinaz política antinacionalista y antiespañola”, unes paraules que poden explicar els 50 milions de banderes de dilluns passat a la roda de premsa de Sánchez i Ayuso (quina vergonya que no tanquin Madrid!). Han passat 80 anys i han canviat les formes, però segons amb qui, sembla que només les formes. Cada vegada que m’he imaginat el Suprem deliberant la sentència del procés he vist pornografia (pornografia: ús de termes majoritàriament considerats com a obscens; obscè: que ofèn greument el pudor; pudor: aversió de l’ànim envers allò que ofèn la decència). José Gaos va continuar la carrera a Mèxic i va arribar a la conclusió que la veritat és una quimera després de creure successivament en les mentides neokantiana, fenomenològica i existencialista. Com que aquestes mentides s’havien venut com a veritats absolutes, Gaos sentencia que la filosofia és només la personalitat de qui filosofa (el meu cunyat en diu “caràcter”) i és incomprensible per als altres. Jo penso que ho és més aviat per un llenguatge buit que té l’estúpid mèrit, compartit amb una certa poesia, de no dir res. Sóc al·lèrgic als pedants i adoro l’honestedat d’Antonio Machado: “Nunca estoy más cerca de pensar una cosa que cuando he escrito lo contrario.” La seva profunditat: “¿Tu verdad? No; la Verdad./ Y ven conmigo a buscarla./ La tuya, guárdatela.” Però què sabran els feixistes d’Antonio Machado!