Follar i llegir diaris

A la Cartoixa de Parma, Stendhal fa córrer Fabricio del Dongo, el protagonista de la novel·la, d’aquí cap allà sense que s’assabenti que es troba a la batalla de Waterloo. La política contemporània és una batalla en la qual els governants ens volen fer córrer igual que aquest jove patrici. La realitat és una tabula rasa en què els poderosos, prometeics, hi escriuen el que els dóna la gana. Naltros correm d’aquí cap allà sense saber que som enmig d’una guerra entre moderns (Aristòtil, il·lustrats, Hegel, Darwin) i postmoderns (Tribunal Suprem), en la qual els primers tenen la força de la raó i els segons, la raó de la força. Orwell ho deia així: “Era com si alguna força enorme et persuadís a negar l’evidència dels sentits. Al final el Partit anunciaria que dos i dos són cinc, i ho havies de creure”; Lewis Carroll, així: “Quan jo uso una paraula, va insistir Humpty Dumpty, vol dir el que jo vull que digui. La qüestió, va dir Alícia, és si es pot fer que les paraules signifiquin coses diferents. La qüestió, va contestar Humpty Dumpty, és saber qui mana. Això és tot”; i Camus, posant-se en la pell del tirà postmodern, així: “Jo us dic que aquesta és la veritat. Valtros podeu discutir-la. M’és igual. La policia us ensenyarà que jo tinc raó”, que és el que va fer amablement fa tres anys al referèndum de l’1-O. Camus arriba a aquesta desencantada reflexió: “A vegades penso en el que diran de naltros els historiadors futurs. En tindran prou amb una frase per caracteritzar l’home modern: follaven i llegien diaris”. Els periodistes tenim la responsabilitat que aquestes dos coses siguin una meravella –i no només una–. La frase de Camus és despectiva perquè no sempre hem fet la nostra feina. Quan no la fem, el Suprem inhabilita polítics per no retirar una pancarta i els empresona per organitzar un referèndum, que és com contractar sicaris perquè t’apallissin perquè no t’has posat el cinturó de seguretat al cotxe. L’últim Camus, desenganyat amb Nietzsche i Marx i el nihilisme i l’absurd, escriu un emocionant elogi de l’home comú, amic dels seus amics i amant dels seus amants. Aposta per l’amor i l’amistat, i naltros li ho comprem entusiasmats. A ell això, i a Stendhal, la fascinació per la bellesa. I que el postmodern Tribunal Suprem quedi retratat amb la ridícula matraca del dos i dos són cinc.