El plor de Jesús Vázquez

primer va ser Galdós. Després Clarín. Ara és Pardo Bazán la figura del XIX que rep més atenció de l’acadèmia espanyola. La raó és la mateixa que va provocar la seva marginació: l’escriptora gallega tractava de tu a tu, des del mateix nivell intel·lectual, els creadors amb els quals es relacionava, inclosos els amants, tota una raresa llavors i ara, sobretot entre amants. Clarín, potser el millor crític que han tingut les literatures hispàniques, la deixava verda perquè “no vacila en enviar a una hija a una cátedra llena de muchachos que suelen ser el diablo. Hay temas que no pueden explicarse conjuntamente a muchachos y muchachas sin ofender la inocencia de las segundas”. Porqueries d’uns temps en què l’home i la dona eren considerats pràcticament dos espècies diferents. Beethoven no va poder casar-se amb l’amor de la seva vida, la seva estimada Pepi, perquè ella hauria perdut la custòdia dels seus 4 fills. Així de majes eren les lleis del món d’on venim. Clara Schumann va escriure música meravellosa que ella menystenia perquè deia que les seves melodies, a diferència de les del seu home, eren efeminades. No era una paranoica. Ortega pensava que “existe una armonía preestablecida entre hombre y mujer; para esta, vivir es entregarse; para aquel, vivir es apoderarse”. I Eliot deia que “m’esforço a mantenir l’escriptura en mans masculines perquè desconfio de les femenines en literatura”. És innegable que hem avançat, però no estem per tirar coets. La setmana passada vam saber que la CUP ha amagat suposades agressions sexuals de Quim Arrufat de la mateixa manera que havia ocultat l’assetjament a Mireia Boya. L’altre dia Jesús Vázquez no va poder reprimir les llàgrimes quan li van recordar en una entrevista el Cas Arny. Una periodista que llavors treballava en un programa infecte de Canal 9 ha explicat ara que dos dels menors denunciants havien d’anar al programa i a ella li van encarregar que els acompanyés a comprar heroïna perquè es xutessin abans de dir les falses acusacions que 30 anys després encara fan plorar Vázquez. És tan bèstia el masclisme inconscient que un dels millors filòsofs actuals, Javier Gomá, parla en el seu últim llibre de les dones com si fossin una minoria sense adonar-se que fa el ridícul. No. No estem per tirar coets.