Diví i humà

Txema Martínez és primitiu. Instintiu. Per això és tan bon poeta. Domina l’ofici com el millor artesà, però és perquè és primitiu i instintiu que els seus poemes ens impacten com cops de puny inesperats. La seva poesia és una dama sàvia. Primícia de vida. Dir del cor. Hi ha veritat i mestria, i un grapat de poemes que ens tallen l’alè, en el llibre Maria, que seria diví si no fos tan humà, diria Cervantes si el llegís. L’ús de substantius com a adjectius en metàfores visionàries t’emociona. Un ritme en forma d’onades que ignora amb insolència els punts t’hipnotitza. L’eufonia percudeix com un timbal. Tot l’idioma tremola. Maria és una mar que ressona. No sé si Txema Martínez creu, però tinc molt clara la seva potència espiritual. El món és més fondo que extens. Aquesta és la clau. Hi ha a Maria l’audàcia intel·lectual del Renaixement castellà, la llum no usada de Fray Luis i, per sobre de tot, una carnalitat que espanta la mort amb una fúria superba. “Verdeja, net cristall de sol, la mort,/ en cada braç eteri del desmai// si m’abraces.” Love is resurrection, diu Lowell. “No és l’amor sinó resurrecció”, diu el nostre home en una arriscadíssima recreació de les set últimes paraules de Crist. El sexe i un amor rabiosament terrenal fan d’aquest llibre espiritual una obra mestra, i molts ressenyistes ni ho han olorat. La genialitat de Maria desborda. També desborden els místics del XVI espanyol. Txema Martínez escriu com Fray Luis en ple segle XXI. Grandiosa provocació! Hi ha foscor en aquest llibre, però és només aparent. Quan el tanques has après que els misteris que importen sempre estan a la vista. Que cal renéixer amb una mirada intensa per adonar-te’n. “El teu ull és estrats de terra,/ argila, mil·lenari gel i brasa,/ que es fon i escalfa el meu moisès de nen,/ pare de mi.” El salt del cor de Wordsworth quan veu l’arc de Sant Martí amb l’alegria del nen que va ser. Ser profund sense perdre la innocència: aquest és el secret del gran art. Primitiu i instintiu, el nen Txema és profund fins i tot en una delícia feta de versos que porten sabatilles de dansa com és Unter den Linden, que mereix perdre el nom de l’autor i fer-se popular, com volia Manuel Machado. No hi ha millor elogi per a aquesta meravellosa cançó que haurien de cantar totes les persones del món.