El marquès i les dones

Quantes vegades l’autoestima és una apreciació incorrecta d’un mateix. I quantes vegades aquesta apreciació incorrecta és la nostra. Llegeixo aquests dies el llibre Páginas magistrales de Pérez Galdós (Hiperión, 2020), una original selecció de poemes en prosa extreta de l’obra del segon millor novel·lista espanyol de tots els temps, i recordo la invectiva entre absurda i maliciosa de Vargas Llosa fa 8 mesos contra l’autor dels Episodios nacionales. El qualificava de vuitcentista en el pitjor sentit de la paraula i el posava molt per sota de Dickens i els grans novel·listes francesos i russos del XIX. Jo crec que tot allò, més que contra Galdós, anava contra Almudena Grandes, que dies abans l’havia reivindicat. Admiro Gacía Montero, entre altres coses, perquè és dels pocs autors que comparteixen vida amb una dona de la seva alçada intel·lectual. Ell, Muñoz Molina i no gaires més. El mateix es pot dir de les dones, és clar, però crec que als homes els incomoda més tenir al costat un espill que els faci veure que s’aprecien a si mateixos incorrectament.

–Tens algun problema amb Isabel Preysler?

–No, Mario, però és una dona que no col·locaria a l’alçada intel·lectual d’un Nobel. Per cert, molt bo això que posis “Premio Nobel de Literatura” a sota del teu nom als articles. Com qui diu: comte de tal o duc de qual.

–O marquès de Vargas Llosa, que és el que soc.

–Exacte. Un regal del caçador d’elefants fugat.

–El que dic jo de Galdós és que és preflaubertià. No va entendre que el primer personatge que inventa un novel·lista és el narrador de les històries.

–Galdós sap jugar amb el narrador com el millor novel·lista contemporani perquè va tenir el millor mestre, Cervantes, a qui homenatja en quasi totes les seves obres. La seva empatia i la fredor de Flaubert són dos propostes narratives igualment vàlides. Però hi ha coses més inquietants que els teus comentaris literaris sobre Galdós.

–Il·lumina’m.

–Em sembla molt bé que el critiquis com a preflaubertià, però és horrible que, quan parles dels seus amors, et refereixis a Pardo Bazán com “un diablillo lujurioso”. Si no ets capaç de veure que dient això, a més de marquès, ets un misogin, jo no puc ajudar-te.