Divina comèdia

–Déu n’hi do el que vas fer de posar Hasél a la Divina Comèdia.

–La llibertat d’expressió ens posa a prova. És difícil dir: no estic gens d’acord amb el que dius, però..

–...defensaré amb la meva vida el teu dret a dir-ho.

–Exacte. Una frase que s’atribueix a Voltaire i no ho és, però podria ser-ho perquè és pomposament magnànima. És molt fàcil defensar la llibertat d’expressió de Miguel Servet o Giordano Bruno, però no tant quan sents ruqueries.

–Sobretot si intueixes que poden justificar la porqueria.

–Això ho has dit tu.

–I tu ho has pensat.

–Què has de saber! Ni que fossis Déu.

–Sí.

–Sí, què?

–Que soc Déu.

–Ah, collons! Així a la primera pregunta parlaves en tercera persona.

–Ho faig sempre. Com la reina d’Anglaterra, Roberto Fernández i Aída Nízar. Però no canviïs de tema. Què en penses dels disturbis?

–Hi ha un tuit d’Antoni Gelonch que diu: “soc una persona d’ordre...”

–Jo també. I llavors sembla que Gelonch condemnarà els incidents, però no: el que condemna, i aquesta és la gràcia del tuit, és “el desordre que suposa la intromissió constant i abusiva del poder judicial en totes les esferes”.

–Exacte.

–També penses una altra cosa.

–Em tens intrigat.

–T’ho diré amb una pregunta retòrica: si pegar a periodistes i desitjar d’un alcalde de Lleida “que li fotin una bomba, que rebentin les seves entranyes i que les seves cendres les posin a la porta de la Paeria’’ ho hagués fet algú de Vox, què diríem? I encara en penses una altra.

–Continuo intrigat.

–Que desviar l’atenció cap al sentenciat no ha d’amagar la vergonya d’una sentència que criminalitza dir que “lo más asqueroso de la monarquía es que millonarios por la miseria ajena, finjan preocuparse por el pueblo”, una frase que només té de criminal la coma que separa el subjecte del predicat.

–Penso això, sí. Ho saps tot!

–Soc Déu.

–Doncs no creia en tu, però m’ho hauré de replantejar. Em caus bé.