Una obra d'art

L’últim Bach va crear obres que són intel·ligència pura perquè es va veure posseït pel que Hindemith anomena “melancolia de la capacitat’’ (Johann Sebastian Bach. Una herencia obligatoria, Clepsidra, 2020). “Melancolia de la capacitat.” Meravellós concepte. Després d’emocionar els seus contemporanis durant tota la vida, Bach va escriure per a ell mateix música eterna. També Beethoven i Lizst. Molts músics avantguardistes, en canvi, se salten l’etapa d’emocionar els contemporanis i escriuen directament per a ells mateixos. Això els diferencia de Bach. També que la seva música, en comptes de ser eterna, s’esvaeix com la mantega rostida. Hindemith va ser profundament antirromàntic. Una obra seva es titula Obertura per a “L’holandès errant” executada a vista per una orquestra local de segona fila a les set del matí. És normal que entengués tan bé Bach, que és la cosa més antiwagneriana del món. Glenn Gould va trobar en l’últim Bach el que havia buscat tota la vida: un estat de serenitat meravellada, capaç d’admirar tot el que val la pena. Ho explica Emmanuel Carrère en el seu estremidor Yoga (Anagrama, 2021), on recorda la definició de Freud de salut psíquica: ser capaç d’estimar i treballar. La recepta freudiana condueix a la melancolia de la capacitat i també a la melancolia de l’alegria, que és la que exhibeix Pere Rovira en un dels llibres més insòlitament atrevits de la literatura en qualsevol idioma (El joc de Venus, Proa, 2021) i en la que d’aquí a cent anys serà considerada una de les millors traduccions catalanes del segle XXI (Les flors del mal, Proa, 2021). No és la de Rovira una alegria ingènua. Coneix el rellotge que “Accelerat,/ amb la boca d’insecte, Ara diu: soc Passat/ i t’he xuclat la vida amb una trompa d’insecte”. Per això la seva alegria, com l’àvida Ironia de Baudelaire, limita amb el “negre verí melancòlic”, però l’alquímia de l’art i de l’amor el transforma en una carnalitat madura i festiva, divertida i feliç. Tot el que no es fa per amor no val res, pensa Rovira. Ell i Dante. L’amor che move il sole e l’altre stelle. Melancolia de la capacitat i melancolia de l’alegria. Dos meravelloses maneres de convertir la vellesa en una obra d’art. Visca l’amor i visca l’alegria!