També la veritat s'inventa

L’altre dia vaig fer un cafè amb un amic jurista i em va parlar de l’article de la setmana passada. “¿Estàs dient que en l’assumpte de la inviolabilitat del rei tu tens raó i els jutges, els fiscals i els catedràtics de Dret Constitucional, no?” “Estic dient que en l’assumpte de la inviolabilitat del rei jo tinc raó i els jutges, els fiscals i els catedràtics de Dret Constitucional, no,” “Ah collons! I no creus que això és molt pretensiós?” “Sí, però també és veritat.” “Ah collons! Suposo que saps que l’article 56.3 de la Constitució diu que el rei és inviolable...” “Ho sap tothom perquè ens ho han dit 40 milions de vegades, però mutilen aquest article. També diu que els seus actes seran refrendats pel govern en la forma prevista a l’article 64, i aquest diu que el rei és inviolable en actes refrendats, no en privats.” I així es va allargar una conversa que vaig continuar a la nit a casa en un somni en el qual al meu amic i a mi se’ns afegia un convidat que no es presentava, però que coneixia perfectament perquè m’ha acompanyat tota la vida, com si fos de la família. Era Machado, Antonio Machado. No donava crèdit al que li explicava, i menys encara al que li deia el meu amic jurista, i llavors em va donar el titular d’aquest article. Sí, Antonio: també la veritat s’inventa, i per això Lorca se cayó por un barranco, i Unamuno murió junto al brasero, i l’Instituto Cervantes diu que Miguel Hernández nos dejó, i tu, Antonio, també nos dejaste, i 80 anys després pujar al capó d’un cotxe és un delicte de rebel·lió (això li ho vaig haver de repetir), i a tu, en 40 anys de governs democràtics, 23 de socialistes, només t’han homenatjat una vegada a Cotlliure i ho han fet amb un ram de flors que reproduïa els colors de la bandera franquista (això també li ho vaig haver de repetir). No explicaré el somni al meu amic perquè pensaria que estic boig i qualsevol dia d’aquests em trobaran al metro dient que soc Napoleó, com si fos un vulgar Sarkozy. No l’explicaré a ell ni a ningú, però allà estava Machado, decebut però fort, perquè tots els sàtrapes i tots els tirans del món no poden amb els seus dies blaus i el seu sol de la infància i el seu al·leluia immortal: “La primavera ha venido./ Nadie sabe cómo ha sido”. Fot-te, borbó.