L'últim aristòcrata

M’escriu un amic: “Avui, 20 d’abril, he vist els primers falciots a l’antiga Vila de Gràcia. Han arribat més tard que en anys anteriors. L’any passat ho van fer molt aviat, l’11 d’abril, Divendres Sant. El 2019 i 2018, el 18 d’abril. El 2015 van arribar el dia 14, i el 2016 i el 2017, el dia 16. Això vol dir que, bé o malament, ha passat un any. Un any menys.”

Li dic: el ritu és, en essència, ordre.

Em contesta: i quan l’ordre esdevé ritu, llavors s’anomena neurosi.

He començat aquest article fa dos hores. Tu l’has llegit en dos minuts. Tu i jo estem dos minuts i dos hores més a prop de la mort. La Innombrable ens trepitja els talons i estem tan obsessi· onats a fugir-ne que ens oblidem de l’alegria. Quan vam néixer vam esca· par del no-res. No hi hem de tornar ni morts. L’alegria és un lloc on tot el que ets flueix en la mateixa direcció. En la nostra fugida cometem l’error de con· vertir verbs transitius en intransitius. S’ha de disfrutar, és igual de què. S’ha d’aprendre, tant se val si és metafísica aristotèlica o la composició de la bom· ba atòmica. Els ritus són en el temps el que la casa en l’espai. Ens fan creure que la vida no s’escapa com un grapat de sorra en· tre els dits. I així anem de dia en dia, com quan de petits anàvem d’una sala a una altra a la ca· sa dels pares, on totes les passes tenien sentit. Donem voltes incessants com si fóssim una banda d’estornells. No troba· ràs la bellesa buscant la bellesa; la trobaràs bus· cant la veritat. Els calendaris s’esfullen com una carxofa. S’aprimen a la tardor i veus les fulles fines i sents el seu sabor de temps escàs. Keep calm. L’objectiu és dominar-nos, no que ens dominin. Ser ruc és compatible amb guanyar diners. L’avarícia és una forma d’ig· norància. Les persones sàvies, les que saben que no saben res, només aspiren a no trencar l’oració a cap persona que tingui bondat. L’últim aristòcrata és el que sap ser un alegre Ningú. El destí és la memòria, i la memòria és el mateix que l’alegria: un lloc on tot el que ets flueix en la mateixa direcció. Perdre la por a la mort és la primera condició per viure. Ens hi ajuda la copla clàssica. Cada vez que considero/ que me tengo que morir/ tiendo una manta en el suelo/ y me harto de dormir.