Les hores dels vells

Ayuso va arrasar prometent la llibertat de no haver de tornar a veure la teva ex a la teva ciutat. En això han degenerat els ideals il·lustrats. En això i a prendre una birra. És la llibertat del (imagina’t que ho pronuncia un bigoti axarlotat) “a mí ningún juez me dice si puedo beber antes de conducir”. Alba Sidera, experta en l’extrema dreta europea, situa l’origen d’aquesta decadència en la reacció al Maig del 68 per part d’intel·lectuals conservadors que veien que els ideals d’esquerres eren més engrescadors per a la joventut. Per contrarrestar-ho van crear un discurs que barrejava Gramsci amb la dreta més rònega i van idear l’hegemonia del políticament incorrecte com a valor contracultural. Un Gramsci de dretes fa riure, sí, però Enric Juliana fa anys que viu d’aquesta broma. I l’hegemonia del políticament incorrecte ho ha petat. González, Guerra, Borrell, Leguina. Un fotimer de progres vells que no són més carques perquè a la seva dreta només hi ha la paret o l’abisme.El masclisme és a tot arreu. Tots coneixem la dona de Macron i ningú sap qui és la parella d’una Merkel que porta 16 anys en el càrrec. I no obstant això, els progres vells troben graciós anar de políticament incorrectes. Per què estan tan amargats? La vellesa és dura, sí. El camí de cada dia en deu anys s’allarga deu minuts. Els vells detesten que els tractin com a vells, però els progres rondinaires hi haurien de posar de la seva part. Se senten vençuts fins i tot en la victòria. No es pot anar sempre pel món amb la mirada que els criats reserven als senyors quan se’n van a fer la migdiada. Tothom pateix decepcions que el fan caminar maldestre com un enamorat que acaben de refusar: totes les penes s’assemblen. Però això no justifica l’amargor. Llegeixo un estudi que diu que el màxim d’intel·ligència arriba als 22 anys i comença a decaure als 27, però és possible seguir aprenent fins als 60. La clau és viure en un estat de serenitat meravellada, amb capacitat d’admirar el que has après. Si l’aprenentatge s’acaba als 60 anys, a mi me’n queden quatre. En les meves hores no hi caben segles com caben en les dels nens, però quants paisatges, quants amors, quants somnis caben en les 35.040 hores de quatre anys!