La rua

“Azaña es un escritor sin lectores que sería capaz de impulsar una revolución para tenerlos.” La frase d’Unamuno és divertida, però també injusta. Azaña és un bon escriptor, cosa que queda clara en l’últim llibre que n’ha publicat Renacimiento (Azaña. Obra literaria, 2021). També és l’home que va dir que cada 50 anys s’ha de bombardejar Barcelona, però aquí no parlava ell sinó un nacionalisme castellà fanàtic que té majoria demogràfica i porta segles destruint la diferència. Aquí coincideixen Azaña i Ortega, els falangistes i els grans noms del 98, Peces Barba i el Casado, que ens explica que som poliglotes des de la infantesa perquè entenem el lleidatà, el valencià i el mallorquí, que com tothom sap són llengües a diferència del gadità i el xilè, que són dialectes de l’espanyol.

Millor: del castellà. “Es urgente descuajar el patriotismo primitivo [el català] y sustituirlo por el gran patriotismo que hizo grande a Cataluña [el castellà].” T’imagines això dit per Ayuso, però és de José Antonio.

Fanatismes a part, Azaña sap escriure, tot i que no juga a primera divisió. Només et cal descansar d’Unamuno per tenir ganes de tornar a Unamuno, que és un jardí que visites totes les estacions perquè et recorda que pots renéixer. Azaña no és Unamuno. No té el do que més admirem als grans autors: una lleugueresa aparent que fa que amb ells ens sentim com a casa. Però és savi i sap donar una mena de cos a la saviesa: el que li otorga la literatura. La velada de Benicarló és una de les grans obres en llengua castellana.

Té forma teatral, però transcendeix el teatre. És assaig dramatitzat, com els diàlegs platònics. Es tracta d’una de les anàlisis més penetrants de la guerra civil, i també de la condició humana. No hi ha maniqueisme. Tothom té la seva part de raó. Res a veure amb el que va venir després, que és el que encara patim.

L’ajuntament de Madrid acaba de treure els versos de Miguel Hernández del Memorial de La Almudena. Estem a dos telediaris de veure els nets dels falangistes fent una rua per celebrar la victòria dels seus padrins. Sí: els que remenen les cireres al Suprem, al Tribunal de Comptes, a tot el Deep State. I sí: amb aquesta gent, el son és llarg i profund.