Crec en Bach

Vidal Vidal m’envia fotos de la seva estada a les terres de Bach. Enveja infinita. S’hi veu l’estàtua contemporània d’Arnstadt, on el músic apareix en una posició despreocupada i sense perruca. Res a veure amb la imatge romàntica del compositor com a cinquè evangelista. Bach és molt més que això. També ens pertany als ateus. Com la Bíblia. Sempre li agrairé a la mare que ens en llegís un tros cada dia abans de dinar als quatre marrecs orgullosament ateus que tenia per fills. Des de llavors m’ha acompanyat un text admirable en què resulta desconcertant l’absència absoluta de sentit de l’humor. Quaranta anys després continuo sent ateu, però crec. No sé en què, però crec. Tinc la sensació que l’agnosticisme es cura amb l’edat. “Creo, con firmeza y con ardor, en nada”, que diu César Simón. Estic amb Keats: “Hem de renunciar a una fe només perquè no és veritat?” Crec, per descomptat, en Bach. Pare totpoderós. Déu omnipotent i etern. Bach va ser rebel, enèrgic, conflictiu. Va escriure una pàgina delirant per a un fagotista que li queia malament per ridiculitzar-lo en un assaig. El fagotista va fer efectivament el ridícul i va voler venjar-se al carrer de Bach, que es va defensar, tots dos espasa en mà. La resta de músics els van separar i van evitar una tragèdia per a la història de la humanitat. Bach va estar a la presó, es va enfrontar a les autoritats, es va negar a rebaixar el seu art per amollar-lo a la moda del seu temps. Va ser un valent. La història l’escriuen els valents, li agrada de dir a Ferran Sàez, amb qui compartim vacances des de fa 16 anys a la Vall de Boí amb les nostres famílies, inclòs, durant 11anys, el nostre estimat Jack, el meravellós labrador retrevier que tant enyorem i del qual ens consola saber que no sabia que es moriria. Naltros sí. El Ferran em cita Cioran, un home que ens supera tots dos junts en fanatisme de Bach. “La clarividència és l’únic vici que ens fa lliures –lliures en un desert (...)– El que sé als seixanta ja ho sabia als vint. Quaranta anys d’un llarg, d’un superflu treball de verificació...” Això hem fet els últims quaranta anys? El que espera a la Sara i l’Octavi, els nostres fills, és un llarg, un superflu treball de verificació del que ja saben als vint anys?