La mentida del rei

El cinema és per a mi com el marisc. M’agrada, però no el necessito. El mateix diria del sexe, però jo, com els cavallers, no parlo mai de sexe, de religió ni de política. Deia Stendhal que la política és en la literatura el que un tret de pistola en un concert, i a mi no m’agrada entrar en un concert disparant trets. Perquè la música sí que la necessito. “Unos compases más y otra vez solos”, com en el poema d’Ángel González, però mentre no arriben aquests compassos, mentre sona un anthem de coronació de Händel, m’imagino que és a mi a qui coronen i que m’acompanya Déu amb la seva llarga barba blanca assegut al meu costat.

–Ara seràs tu, l’inviolable..

–Molt graciós.

–Estàs obsessionat amb la mentida de la inviolabilitat del rei! Sembles Mourinho amb Guardiola.

–És que és una mentida! O no?

–Una presa de pèl! Com ha de dir la Constitució que el rei seria inviolable encara que assassinés nens? Una mica de respecte, home!

–Això dic jo a jutges, fiscals i catedràtics de Dret Constitucional. Els dic: no ens empassem que la Constitució digui aquesta bestiesa. Però ells, ni cas. I tu, per què no fas alguna cosa?

–Els camins del Senyor són inescrutables.

–Els teus?

–Sí, els meus. Kipling deia que a la Gran Guerra hi van morir tants soldats perquè els seus pares van mentir. Això és tot. Els historiadors del futur diran: “El rei fugat feia el que volia perquè els nostres pares van mentir. Això és tot.”

–És tan vergonyosa la protecció de l’emèrit per part de jutges, fiscals, polítics i periodistes..

–Els pares dels historiadors del futur..

–Sí. És tan vergonyosa que ni tan sols han pres mesures per evitar que es fugui.

–Com ha de tenir risc de fuga un paio que des que l’investiguen per lladre viu als Emirats Àrabs Units?

–Fas bé de prendre-t’ho amb ironia.

–Amb ironia i sense parlar de sexe, de religió ni de política, igual que tu i els cavallers.

–Així ho farem. Adeu.

–A mi.

–Sí, a tu.