Elogi del mestre

Bach no hauria escrit ni una cantata si hagués nascut a Nigèria en comptes de Saxònia. Aquesta és la raó que hi hagi hagut tan poques dones compositores, i poetes, i científiques, al llarg de la història. Kant demanava que ens ensenyés un ser superior, i no un de limitat. Només així es veuria el que l’home pot donar de si. Un ser superior és Saxònia amb relació a Nigèria en la música del segle XVIII. Un ser superior és l’educació.

No haver-hi tingut accés durant segles ha impedit veure el que la dona pot donar de si. Educar és posar en el cap dels nens l’apariat final d’un sonet de Borges que diu: “Dame, Señor, coraje y alegría/ para alcanzar la cumbre de este día.” El Señor és metafòric, per descomptat; no necessàriament ni tampoc preferiblement religiós. L’alumne ha d’aprendre que, per molt que cregui en la sort, com més treballi, més en tindrà.

Que l’escola no és un parc d’atraccions, i la vida tampoc. Que ser humà és també un deure. El governant ha de saber que amb l’escola no s’hi juga. I el mestre ha de llegir Montaigne: “Un nen no és una botella que s’ha d’omplir, sinó un foc que s’ha d’encendre.” Un foc salvatge. Plató: “El nen és una bèstia aspra, astuta i la més insolent de totes”, la qual, en mans del mestre, aprèn que dona més força saber-se estimat que saber-se fort. ¿Com s’explica que després de quatre anys de bestieses sobiranistes de pati de col·legi hi hagi hagut un 52% de vot independentista i el 2017, amb centenars de milers de persones al carrer, només un 47%? En primeríssim lloc a causa de Llarena, que només ha pogut vendre a l’Espanya unilingüe una moto grotesca que a Europa fa riure –i pena–, però potser també hi ha tingut alguna cosa a veure el fet que hagin votat els nens que tenien 14, 15, 16 i 17 anys el 2017, els quals han votat el que han votat perquè van veure com pegaven a les seves padrines, sí, i això no ho oblidaran mai perquè un robocop pegant a la teva padrina no es pot oblidar, sí, però també perquè han tingut mestres que no han omplert botelles, sinó que han encès focs. Focs aspres, astuts i insolents que tenen l’estranya mania de pensar pel seu compte i han après que dona més força saber-se estimat que saber-se fort.