Pam!

El creador és un guerrer. El que el distingeix és el coratge. Deia Pla que per a moltíssims autors, escriure és apuntar. No disparen mai. Per això hi ha milers i milers de llibres que no valen res. Pla disparava molt bé. “Hi va haver llibres”, deia sobre la Divina Comèdia, “que no se’m van obrir fins a la segona o tercera temptativa, i després d’un considerable nombre d’anys a sobre d’ells. Vaig començar la lectura de Dante a Florència, als 21 anys, el 1920. Fins passats els quaranta, i després d’esforços reiterats, no vaig arribar a entendre alguna cosa de la impressionant, grandiosa simplicitat del poema”. Pam. Pam. Pam. Dos dels millors poetes de Catalunya, amics meus i, sobretot, entre ells, són grans caçadors. Góngora era joier, no jardiner; els seus poemes enlluernen però no perfumen. Quevedo era un gran tirador. Descartes, un gran espadatxí. Cervantes és més profund que Kant perquè creu en l’anhel i sap veure gegants. Hem patit invasions devastadores. La de Napoleó. La de la fil·loxera a les vinyes. La del surrealisme a les arts. La celebèrrima antologia de Castellet Nueve novísimos, de títol magnífic, va tenir conseqüències catastròfiques. No es podia esperar altra cosa de qui reivindicava trencar amb el passat (quan la cultura és precisament tenir present el passat!), el culturalisme (un eufemisme de la pedanteria), l’escriptura automàtica i la sincopació el·líptica, signifiquin el que signifiquin aquestes bestieses d’aquella colla d’estetes petulants. L’art hermètic és de covards. A vegades em pregunten per què no m’agrada l’hermetisme. Perquè és hermètic, contesto, i pregunto si sembla poc. La llengua del creador valent no només t’enlluerna: et travessa i alhora t’acaricia. S’alça com a símbol de la noblesa que no es resigna a rendir-se. Tot el que no és tradició és traïció. Morir sense tenir res a heretar és tan trist com morir sense hereus. El creador valent ignora aquell silenci que és el penediment d’humiliació i de covardia que experimentes quan has vist atropellar un dèbil i no l’has emparat, ni tan sols has alçat la veu en la seva defensa. Sap que és dificilíssim escriure amb una mica de claredat, però ho fa. “Vol vostè fer feliç la gent? Pagui!”, deia Pla. Patapam!.