Sòlid, líquid, gasós i gat

déu no existeix, però si no creus en Déu acabes creient en qualsevol cosa. Admiro César Simón: “Crec, amb fermesa i ardor, en res.” I Keats: “Cal abandonar una fe només perquè no és veritat?” I Unamuno, que es considerava un home de fe perquè tenia molta esperança. Els admiro perquè no és el seu Enteniment el que creu, ni la seva Voluntat, ni les dos coses a la vegada: són Ells.

Crec en l’Infern i el Paradís, que són el terra i el sostre de la llibertat que som. Només qui és amo d’ell mateix és lliure, i ningú no és amo d’ell mateix si no és capaç de mirar, en soledat, el fons del seu cor. Crec en la meva biblioteca –i quan dic la meva vull dir la de la casa dels pares– perquè em protegeix.

Hi veig les turbulències del meu caràcter, els meandres del meu gust, els accidents de la meva vida. La nostàlgia de la veritat. El misteri és inseparable de la veritat: només els bojos i els que estan molt equivocats es pensen que ho veuen tot amb meridiana claredat.

El món d’avui s’assembla a la física quàntica, la que estudia partícules elementals com els protons, els neutrons, els electrons o els fotons, que s’ha utilitzat per justificar disbarats com els universos paral·lels o els viatges en el temps. Les coses són en dos llocs a la vegada, i pugen cap baix i baixen cap dalt, i Ayuso pot donar una comissió de 300.000 euros a son germà i –tatxan, tatxan– convertir-se per aquest motiu en la política més poderosa de l’estat, i Putin pot acusar Ucraïna de nazi i –tatxan, tatxan– fer el que va fer Hitler als Sudets. La física subatòmica busca el no-res, el zero absolut en què es confonen espai i temps, cos i ànima.

Els estats de la matèria són quatre, explica Darío Jaramillo: sòlid, líquid, gasós i gat. Quan l’esperit juga a ser matèria, llavors es converteix en gat. Un físic alemany li va dir a la seva padrina gallega: “Padrina, un gat pot estar viu i mort a la vegada.” I la padrina va dir: “Coses més estranyes hem vist, però si vas dient això et tancaran en un manicomi.” Miro en soledat el fons del meu cor i crec, amb fermesa i ardor, en res, però si un pirat, què sé jo, la il·luminada Ayuso o el monstruós Putin, m’obliguessin a creure en alguna cosa posant-me una pistola al cap, creuria en la padrina gallega del físic alemany.